2001:UNA ODISSEA MUSICAL AL ESPAI.
2001: UNA ODISSEA MUSICAL AL ESPAI.
Crònica del concert/projecció del film 2001: UNA ODISSEA A L’ESPAI celebrat el passat 11 de gener al auidtori de Barcelona.
INTÈRPRETS: o.b.c., Cor Madrigal, Cor Francesc Valls.
DIRECTOR: André Ridder.
OBRES: atmosferes: GYÖRGY LIGETI, així parlà Zarathustra: RICHARD STRAUSS, rèquiem: GYÖRGY LIGETI, al bell Danuvi blau: JOHANN STRAUSS J.R., lux aeterna: GYÖRGY LIGETI, Gayane, adagio: ARAM KHATXATURIAN.
Hi ha films que per molts cops que els vegis no deixes de redescobrir-los o de veure’ls com si fos per primer cop, aquest es el cas de 2001: UNA ODISSEA A L’ESPAI, aquest film únic innovador en tots els sentits creat i dirigit per el gran Stanley Kubrick, escrit a partir d’un conte curtíssim de Arthur C. Clarke: THE CENTINEL, el conte en si era simplement una conversa entre científics a la seva base llunar en que divaguen sobre el que realment significa la misteriosa descoberta que han fet, a partir d’aquí entre Kubrick i Clarke van crear una història que abraçava 4 milions d’anys de la història de la humanitat, des de els primers simis fins als viatges espaials i més enllà.
Però el film ha adquirit una nova dimensió amb la interpretació de la música en directe.
En un film en que la música i els silèncis son igualment importants, perquè el silenci també s’ha de sentir ja que forma part de la narració, el silenci de l’ull del ordinador Hal 9000, veritable deus exmachina (i mai tant ben dit) de la darrera film, el silenci de la escena final, el silenci dels escenaris primigenis – només trencat per el so d’algun ocell o el grunyit d’algun simi, el silenci de l’espai només trencat per la respiració dels astronautes dintre del seu vestit espaial o trencat per per el rèquiem de Ligeti, una música que no només es silenci si no també misteri i el buit admosfèric, el silenci del adagio del ballet Gayane de Khatxaturian mentre ens mostra el dia a dia de solitud a l’interior de la nau DISCOVERY 5 i el silenci dels circuits de l’omnipresent Hall 9000 que vigila cada un dels moviments i pensament dels astronautes que te a bord.
La música a aquest film mai se la havia notat tant present, amb tanta grandesa i tant protagonisme.
Quan Kubrick va rebutjar la música que Àlex North havia compost expressament per el film – una música excel·lent tot sigui dit, però que era massa «física» i que a més no acabava de trobar el to que necessitava la història- en Kubrick sabia realment el que volia i el que li calia i la va encertar, amb la música de North no hauria estat el mateix, no hauria estat prou evocativa per les grandioses imatges que ens oferia, per les sensacions sensorials que ens volia oferir, i ara amb aquesta projecció, amb la música en directe s’ha multiplicat per 2.
només una pregunta em ronda per el cap: Stanley Kubrick imaginava tot el que comportaria el seu film a nivell tant sensorial com filosòfic?, això no ho sabrem mai, però també s’ha de dir que aquest film pertany a una època en que molts directors eren també erudits i intel·lectuals, cosa que ara ja no es pot dir tant, tot i que encara en queda algun ( i no em refereixo a Albert Serra ni Isabel Coixet).