AND THE STAR IS... DANNY ELFMAN
AND THE STAR IS.....: DANNY ELFMAN!!!!
(Joaquim Parera)
(crònica del concert celebrat el passat dia 14 de maig al auditori de Barcelona)
INTÈRPRETS: O .B.C., coral Carmina, Sandy Cameron –violí-
DIRECTOR: John Mauceri.
OBRES: Charlie & the chocolate factory, Pee-wee’s bigf adventure, bettlejuice, sleepy Hollow, mars attacks, frankenwueenie, big fish, Batman/Batman retorns, planet of the apes, corpse bride, darck shadows, Edward scissorhands, Tim Burton’s the nitghmare before christmas, Alice i Wonderland.
Hi ha concerts i concerts i eol del passat 14 de maig al auditori de Barcelona.
Que en el seu cicle de concerts l’Auditori hagi decidit incloure un recull de peces del compositor Danny Elfman es un veritable detall després del mediocre Hans Zimmer (tot i que essent mediocre ten bandes sonores força interessants, la darrera es INTERSTELLAR, la recomano).
Danny Elfman ve del mon del rock, amb el seu grup THE MISTIC KNITHS OF OINGO BOINGO, que després va quedar simplement en OIGO BOINGO van entrar al mon del cinema per la porta gran del wàter de HOLLYWOOD amb el film FORBIDDEN ZONE, una barroerada divertidíssima dirigida per el seu germà Richard Elfman que amb els anys ha esdevingut peça de culte i com molts bons mals films ha anat guanyant amb el temps, no se exactament el que però ha guanyat.
Però la seva veritable entrada al mon del cinema va ser de la ma del director Tim Burton amb PE WEE’S BIG ADVENTURE un film d’humor surrealista, al director Tim Burton li va agradar aquesta barreja entre Nino Rota (de qui, tot sigui dit va afusellar un tou de melodies en el film) i Bernard Hermann.
Potser en lloc de parlar del concert peça a peça tindria de parlar del concert en si com un tot ja sigui a nivell estètic com artístic com fins hi tot fenomènic, perquè el públic va estar volcat no nomé a la música si no especialment al propi Danny Elfman quan va aparèixer al escenari i va cantar algun dels seus temes aconseguint total complicitat i admiració del públic i no només del seu públic si no fins hi tot de alguns que hi havia i que no s’ho esperaven, Elfman va interpretar els seus temes fent gala de la seva veu i del seu esperit de showman que feia servir quan estava amb OINGO BOINGO.
De fet la peça clau del concert va ser MAL SON ABANS DE NADAL aquí va aparèixer per sorpresa –una agradable sorpresa- el senyor Elfman, només amb la seva aparició ja es va posar el públic a la butxaca.
La interpretació del tema WAT’S THIS del MAL SON ABANS DE NADAL amb la projecció del film a la pantalla va tenir quelcom màgic ja que el cantant i la música anaven perfectament coordinats amb els moviments de llavis d’en Jack Skellington.
Les músiques anaven acompanyades no només amb la projecció de clips de les pel·lícules si no també per esbossos originals del mateix Tim Burton alguns adorablement deliciosos, tenebrosos, còmics, tendres... les seves músiques en els apartats que havien de ser més tenebrosos aportaven quelcom que es va perdent, es a dir: MÀGIA I MISTERI per la part de DARCK SHADOWS la vida del americà mitjà amb aires de Copland per BIG FISH, però l’esperit d’un músic era present en cada una de les seves notes i aquest era el gran Bernard Hermann, Hermann es feia notar en Batman, SLEEPY HLLOW, O MARS ATTACKS, mentre que el Jerry Goldsmith més transgressor apareixia a PLANET OF THE APES, un film que no va agradar ningú, però que tenia una gran banda sonora inspirada sobre tot en el tema THE HUNT, especialment en la seva orquestració.
Per altra banda amb EDWARD SCISSORHANDS es va afegir un solo de violí interpretat per la jove Sandy Cameron que no recordo que aparegués al disc ni al film, espera que ho escolto.... no, no apareixia i que en acabar va arrencar els aplaudiments del públic tallant la peça que s’estava interpretant en aquell moment.
Si, aquest va ser un concert memorable, en molts sentits, potser es el fet de poder sentir aquella meravellosa música en directe i a més amb l’afegit de tenir l’autor interpretant els seus temes, la complicitat i la entrega del públic, la meravellosa interpretació dels cors i el piano de Dolors Cano... només una pega, si ja se que soc un tiquis miquis però jo personalment crec que la música de PEE-WEE es tindria d’haver fet amb una orquestra més reduïda, gairebé una orquestra de cambra, però tant es tot això ja ho em gaudit i ens quedarà un molt bon record, iara esperem que torni algun altre dia, un any d’aquests...