concert innaugural de la temprada 2015/16 a l'auditori de Barcelona

MÚSICA ULTRAMODERNA DE FA 100 ANYS  (crònica del concert de  inauguració de la temporada 2015/16 de l’auditori de Barcelona celebrat el passat 26 de setembre.)

PER: Joaquim parera

Director: Kazushi Ono.
Intèrprets: O.B.C., Vadim Repin (violí), corm madrigal, Lieder càmera.
Obre: INFALL (Hèctor Parra), concert per a violí i orquestra nº2 en sol menor (Sergei Prokófiev), DAPHNIS I CHLOE, SIMFONIA COREOGRÀFICA (Maureice Ravel).
Es difícil decidir que es modern o que no ho es, una peça musical de fa 200 anys pot resultar més moderna que no pas una de més recent que ens pot semblar obsoleta en sentir-la, de la mateixa manera que potser d’aquí 200 anys es pensaran que peces con el concert per a violí que vàrem escoltar o be el INFALL d’Hèctor Parra potser les prenguin per peces ballables. La veritat es que poc importa  -almenys per a mi – ja que si no fos per els documents que tenim al nostre abast sobre música, art o història aniríem igualment venuts, potser podeu pensar que soc una mica pessimista en respecte al futur de l’intel·lecte humà quan considero que es veuran impossibilitats per fer cap mena de distincions en aquest sentit... però ho soc, tal com va la vida i com avança la espècie humana, que cada cop dona menys importància al saber i el coneixement segurament anirà així.
Però siguem tant pessimistes (per ara) i centrem-nos en el concert del passat dia 26 de setembre.
 El concert va anar des de la senzillesa fins al la grandesa passant per la estètica oficialista.
 La veritat i es que tot i reconeixent els mèrits de la obra d’Hèctor Parra INFALL, que vulguis que no sempre deixa un regust a DEJAVÚ el concert per a violí de Prokófiev, malgrat la seva submissió a una estètica oficialista imposada per l’estat soviètic, s’ha de dir que es un concert que en la seva aparent senzillesa es realment grandiós i fins hi tot avui en dia podria semblar atrevit en un concert que oscil·la constantment entre el virtuosisme del solista, la narrativa i uns apunts de dansa que semblen contraposar-se a la melodia inicial.
Es un concert alegre, divertit fins hi tot que fa perdonar el seu sotmetiment a unes tesis artístiques encotillades.
 Si la peca de Parra i el concert de Prokófiev estaven sotmesos a unes pautes preestablertes i a uns servilismes estètics – servilisme estètic per part de Parra, polític per part de Prokófiev- es pot dir que la obra més lliure de la jornada va ser el DAHNBIS I CHLOE  de Ravel.
Concebuda com un ballet encàrrec de Diaghilev i inspirada en la antiga llegenda de Daphnis i la seva enamorada Chloe segrestada per el deu PAN es aquesta una peça plena de grandiositat, en que la veu humana esdevé un conjunt instrumental més , es colorista, tràgica, sentimental, èpica... tal com requereix una història com aquesta, que en alguns fragments rememora els contes de SCHEREZADE que sona d’amagatotis en segon pla.
 Es sobre tot una peca, una simfonia moderníssima, en que prima la emoció, però la emoció del romanticisme del segle XIX,, si no la emoció que entra per les orelles, passa per el cervell, recorre  l’estómac  i surt per els pors de la pell.
 Kasushi Ono demostra ser un gran director i tot ens fa pensar que tindrem unes properes 5 temporades molt i molt interessants.