CONCERT PER A VIOLÍ I ORQUESTRA DE BEETHOVEN
LES ALEGRES AVENTURES DE JAN I THOMAS. (crònica del concert celebrat el passat 24 de febrer al auditori de Barcelona)
( Joaquim Parera)
OBRES: Obertura italiana en Do major – Franz Schubert- , ventafocs – Ferran Sor- , concert per a violí i orquestra nº1 – L. V. Beethoven .
DIRECTOR: Jan Willem Vriend.
INTÈRPRETS: O. B. C., Thomas Zehetermair – violí- .
Comença el concert, aquests nòrdics... obsessionats amb una Itàlia ideal, com va fer Mendelshoon amb la seva simfonia, una Itàlia bucòlica de campinyes sempre verdes i sols radiants i dones sensuals i la alegria de viure, cosa difícil en una Viena catòlica però amb tocs calvinistes i va composar aquesta peça, plena de llum, pensant en Rossini i les seves noces de Figaro i pensant en una vida que en 10 anys se li aniria per una sífilis mal curada, una obertura que va ser premonitòria per la seva sisena simfonia i que al començament sembla que els vents no bufen prou be, però que després encaixen a la orquestra i s’uneixen a la alegria, als passejos i al sol a la cara per després donar pas a LA VENTAFOCS, la cendrillon, un balllet sobre el conegut conte amb una obertura en que el trompeta no sona prou be però nio importa, ara ve el poco allegro que es prou allegro per fer oblidar els errors inicials de la trompeta, el pas de cinq, de trois.... l’arpa moments de glòria amb l’arpa, gran Magdalena Barrera que roba el protagonista a la orquestra ella sola, segueix el conte amb la marxa, l’allegretto alla polacca fins al retrobament dels enamorats i nosaltres enamorats sempre a l’arpa, que ens fa ballar i fi de la primera part.
Beethoven, gran entre grans i el seu concert de violí que comença amb el solista Thomas Zehetmair escoltant, amb el violí sota el braç, relaxat, molt relaxat i arrenca, i el violí vola, la música vola sense fer bola, dinàmica, emocional tècnica contra emoció, tècnica amb emoció i les notes de indubtable paternitat que ens arriben ara amb la maduresa d’un geni que encara no ha creat les seves grans obres, les més grans obres, perquè aquesta es realment una gran obra, deixant anar les primeres llums del romanticisme que arribaria anys després i nosaltres bocabadats, tres moviments un de gran i espectacular i dos enganxats perquè tenen la mateixa personalitat, perquè el larghetto s’enganxa al rondó i formen una entitat única acabant com s’ha d’acabar un concert clàssic amb un gran final, un violí que ho ha donat tot i per sempre Beethoven al cor i Schubert i Sor i tots i jo que no se com encarar aquesta crònica i només penso en l’arpa, el violí i les notes i aquí em quedo, palplantat i escoltant a Gershwin, no se perquè, mals vicis que un te.
