¿CRISIS? ¿QUE CRISIS? (Pel·licula)
¿CRISISI? ¿QUE CRISIS?.
(Joaquim Parera)
A la setmana de la entrega dels premis GAUDÍ s’estrena un film de manera molt restringida, es un film petit, amb molt poc pressupost –en cas de que en tingui- i fet amb més voluntat i talent que no pas mitjans.
El film, dirigit i dirigit per Manuel Mira, ens parla d’aquesta crisis i com d’alguna manera sembla que aquest terme es vol ignorar sobre tot a nivell institucional.
Una comèdia interpretada per Alba Yañez, Manuel Mira i Marieta Orozco i amb un paper petit però important trobem a una d’aquestes actrius que han treballat tota la vida, des de començament dels anys 80, fent tota mena de papers ja fossin còmics, dramàtics, de terror... i manté la mirada viva de una segona joventut, es carme Serret, també coneguda com a Carla Day i amb ella he parla de ¿CRISIS? ¿QUE CRISIS?.
CARME SERRET:
es una sàtira de la època que estem passant, una comèdia en que faig el paper de una psiquiatra en que intento... no puc fer d’espòiler... intento que una persona no vegi a una altra persona perquè es suposa que tenen una forta connexió i es suposa que jo soc una psiquiatra molt serena però... de fet estic una mica boja, perquè la meva reacció tampoc es massa normal, es un paperet molt curt, la veritat es que es molt petit, però es graciós, simpàtic i molt divertit.
Però la veritat es que no hi ha papers petits, tot depèn del actor i si un bon actor sap donar prou vida al seu paper es pot menjar ell sol tota una escena.
C.S.:
Depèn de l’actor, si un actor es prou bo pot donar una força al personatge que si no fos tant bon passaria totalment desapercebut... no se si es aquest el cas, però jo estic contenta d’aquest personatge que em va oferir el Manuel Mira i la veritat es que... m’agrada.
Carme serret va començar de molt joveneta amb comèdia i després de fer tota mena de registres h a tornat a la comèdia.
C.S.:
Hui! Soc molt pallassa, jo a la vida real soc una persona molt pallassa, amb molt sentit del humor, irònica, bromista...va ser el primer que vaig fer quan vaig tornar a actuar..., mentida, primer vaig fer un curt: DIFUMINADO, que s’ha estrenat ara i després em va sortir aquest paper de psiquiatra a ¿CRISI? ¿QUE CRISIS?, m’agrada fer comèdia amb Paco Martínez Soria... amb directors bastant coneguts, però també m’agrada fer drama, poder lluir-me amb un paper melodramàtic... anar variant.
Carme Serret es una de les moltes actrius que tenim a aquest país que ha treballat gairebé sempre, ha fet de tot, però que en canvi es pràcticament desconeguda, perquè e cop, va... psp! Desaparèixer... i ara ha tornat.
C.S.:
J vaig deixar-ho per temes familiars i després, al cap d’uns anys vaig tornar, vaig fer un protagonista amb Anne Girardot i la Emma Penella, feia de filla d’Anne Girardot – EL SEPTIMO CIELO- i va ser una pel•l´çicula que va ser una pena perquè desprès d’estar rodant durant gairebé un mes a Madrid la productora va quedar-se sense diners, es va interrompre la pel•lícula i no es va acabar mai... però per mi hauria estat fabulós poder sortir a la pantalla amb la meva amiga Anne Girardot, que va morir ara farà 4 anys...
Aquest film s’ha anat finançant com qui diu “com s’ha pogut” –com la gran majoria de films actualment-
C.S.:
Un pressupost superbaix, molt pocs diners, els actors.. fins hi tot... ha estat una col•laboració nostre... no em cobrat ni res perquè el director no tenia els mitjans... un pressupost, molt, molt, molt... molt baix.
El film parla sobre tot de el que podríem dir la evidència muda, es a dir allò que tu veus, però que oficialment no existeix.
C.S.:
Avui dia... es el mateix. Hi ha una crisi, unes coses que sabem, d’altres que no, o no estem gens informats o no ens diuen res..., les altres les imaginem... i així anem, estem en un mon, per no només dir una Espanya... en que tot es un engany... a mi de vegades quan em pregunten de quin partit soc... jo no soc de ningú... perquè estigui qui estigui ho està fent molt malament, que això no vol dir que em fiques jo i no ho fes pitjor, eh? No estic dient que jo ho faria millor perquè jo no sabria com fer-ho, però... es horrorós... i ens diuen de “la misa la mitad” t’enteras de quatre coses, les altres les suposes i les altres les vius.
De vegades es fan càstings per aconseguir actors..., extres..., això quan hi ha un mínim de pressupost, però sense pressupost com s’arriba a aconseguir un actor?, com va aconseguir aquest paper?
C.S.
Jo de fet vaig ser convidada per Lluís Valentí a la presentació que es va fer de la primera pel•lícula de Manuel Mira i em va comentar que s’estava preparant per una propera pel•lícula i vaig anar directament – em varen presentar..- i li vaig preguntar: tens el càsting tancat? I em va dir que no... hi ha alguna opció que pugui treballar a la teva pel•lícula? I em va dir que si... em va dir que li agradaria molt que treballés amb ell i ves... em va donar aquest paper, ja veus, va ser molt ràpid, tant de bo tot fos així.
Per allà estava en Santiago lapeira que també vàrem treballar junts, li va fer una mica de publicitat... bona per el que es veu.
Hi ha moltes noietes que volen ser “estrelles”, actriu... però aquesta es una feina dura, difícil.
C.S..-
Aquest ofici es dur quan no hi ha feina, es dur quan no treballes, com qualsevol actriu m’agradaria poder treballar molt més... series de televisió... m’agradaria molt poder participar a alguna sèrie... teatre, tot el que comporta ser actriu... i per mi es dur el fet de no fer res, el fet de que no et truquen o no t’agafen..., perquè hi ha molta competència, però si no... no es dur, es maco... el actors tenim el privilegi d’interpretar a algú que no som....
Be.. jo he acabat de rodar just abans de nadal PASIÓN CRIMINAL, es una pel•lícula de terror amb suspens..., un actor o una actriu no pot dir: jo només faig comèdia, o drama, o terror...
No es maco que t’encassellin... ja em va passar a una època a mi, no? La època del cinema S..., no se si em va fer mal però, perquè també he fet pel•lícules... però era la època, potser vaig entrar en una època en que era allò i mira... no es veia més que allò i tu feies qualsevol interpretació per poder ser algú a aquest mon...
M’encantaria poder arribar una mica més amunt en el cinema, amb la meva edat... els personatges que podés interpretar, lògicament, m’agradaria ser una mica més coneguda del que puc ser a Barcelona, perquè a Barcelona si que em coneix moltíssima gent, però surto de Barcelona i ja no..., però sobre tot anar tirant endavant, molta salut, que això es molt important i que les coses donin un tomb per bé....
Així va ser la meva trobada amb aquesta encantadora actriu, que amb aquells ulls meravellosos no parava de somriure, esperem que el film ¿CRISI? ¿QUE CRISIS? Tingui una bona sortida i que la carrera de Carme Serret s’encarrili cap on el seu talent i la seva persona mereixen.