EL CAVERNÍCOLA
EL CAVERNÍCOLA.
(Joaquim Parera)
AUTOR: Rob Becker
Actor: Nacho Novo.
Una producción de: Iria Producciones i Theater Mogul.
Local d’estrena: TEATRE POLIORAMA (Barcelona)
Monòlegs n’hi ha molts, monologuistes n’hi ha molts i molts més també diuen que ho son simplement perquè surten a la tele, però que realment algú tingui el monòleg per el que es, una eina mitjançant s’interpreta un text i no pas u seguit d’acudits dolents perquè t’aplaudeixin l’ego... doncs aquests es compten amb els dits, però per sort n’hi ha i ves per on aquest text es molt més que un conjunt d’acudits, si ve apareixen un seguit de situacions reconeixibles, el tractament que li ha donat les molt fresc.
A l’escenari, després de vídeo que narra la vida i miracles del protagonista i la seva vida en parella apareix ell, l’ONLY ONE!!! El cavernícola per excel·lència el mascle amb la seva llança a punt, em refereixo a una llança d’atrezzo, naturalment d’aspecte tant primitiu i assilvestrat com el seu portador un -diguem-ne -espanyolet mitjà, si tenim per espanyolet mitjà a algú nominat per ALS GOYA com a millor actor, clar.
Be amb tot això i posant com a base la similitud del comportament dels caçadors cavernícoles i la seva pròpia vida en parella com a mascle de la casa i contraposant els caràcters i comportaments masculins i femenins, així com la seva visió de la vida, més que la seva visió la seva interpretació de la vida.
El espectacle funciona al cent per cent, l’actor es posa des de el primer moment , amb la seva patxorra al públic a la butxaca, crea un personatge, primari però sensible (no massa, no ens passem) amb una intel·ligència limitadeta, però compensa la seva limitació intel·lectual en una total incapacitat per entendre el seu entorn, es a dir, Nacho Novo interpreta a un gamarús incapaç d’entendre res més d’allò que surt a la televisió, be, almenys està atent a la televisió, que ho entengui el que hi surt ja es una altra cosa, però jo diria que no, eh? I amb la seva capacitat d’enteniment intenta trobar lògica a la forma de raonar de la seva dona.
Durant ben bé una hora i mitja l’actor es posa el públic a la butxaca, la seva creació del personatge del cavernícola contemporani està a mig camí entre l’entranyable i proper i el: jo no vull tenir un veí com aquest!!! .
En fi una obra molt recomanable, un bon text en que riuen tant homes com dones (més dones que homes) i en que s’analitza tant el comportament masculí com el femení, les frases fetes, el “que es diu” normalment i com es pot interpretar segons ho diu o ho fa un home o una dona ( que no es el mateix, eh?) i per sortir del teatre veient -almenys per la meva part- que els mascles molt no em evolucionat, no i que si be em perdut el nostre instint cavernícola... la manera de fer es la manteixa.