EL CINEMA CATALÀ I ESPANYOL AL FESTIVAL DE CINEMA DE SITGES 2020
EL CINEMA ESPANYOL I CATALÀ QUE ES VA PODER VEURE EL PASSAT FESTIVAL INTERNACIONAL DE CINEMA FANTÀSTIC I DE TERROR DE SITGES L’ANY 2020.
( per Jaquim Parera)
com cada any al festival internacional de cinema fantàstic de Sitges em tingut una bona representació del cinema fet més o menys per aquestes latituds, aquest any en podríem destacar quatre totes elles més o menys interessants .
Per començar un film de ZOMBIES, una aportació terrorífico-festiva ambientada en la guerra civil: MALNAZIDOS, de Javier Ruiz Caldera i Alberto Toro, un film divertit, dinàmic, amb expressións i frasses que només poden aparèixer en un film espanyol – o dic com una virtut – perquè desenganyem-nos els amiericans per aquestes coses no.... a més, en el cinema de terror quan cada país li posa humor del seu sense voler imitar als americans es quan realment funcionen, hi ha formes de fer que només es poden fer a Itàlia, a França, a Corea o al Japó i funcionen de meravella sigui on sigui mentre que els americans... que voleu que us digui, son molt previsibles i els manca un no se què que què se jo i sovint es queden a mig camí, mentre que som els d’aquí els que deixem anar la bretolada es més gratiifcant, o si son el japonesos, dius . Japonesos havien de ser, i ens quedem amb un senyor somriure o els coreans o els italians, fins hi tot els argentins o els mexicans, es per això que malgrat MALNAZIDOS passa olímpicament de tocar el rera-fons polític es una cinta força gaudible i divertida, a més de molt ben realitzada.
BABY, de Juanma Bajo Ulloa, un film sense diàlegs, només imatges i molts simbolismes, caram quants simbolismes! A més d’algunes incoherències en la història.
El film tracta de fet de una nena pija que viu en uns pisos de protecció oficial drogoadicte i alcohòlica, a més d’embarassada, resulta que la nena te un trauma perquè volia ser ballarina i com que es va entrebancar en una proba doncs no ho va poder ser i això li va fer amargar-se la vida, així que viu sola sentint llàstima d’ella mateixa i compadint-se mentre s’emborratxa i es droga, això si, els mobles del pis valen una pasta i la roba que porta també i els wishkies i les begudes tampoc son el que es diu barates,.
La nena te la criatura en el seu pis immaculadament net i polit i com que el te descuidat una veïna li dona una solució, vendre la criatura a una dona que s’encarrega a revendre’ls a gent amb molts calers i poca qualitat humana, gent que vol tenir fills però sense passar per el tràmit de tenir-los, així el tindran per ensenyar.
La noia ven el seu fill quan veu que no li accepten a canvi de la droga un rellotge d’aquells que un no es podrà pagar mai a la vida i un cop s’ha venut el fill i comença a poder fer vida «normal», per allò de la nova normalitat, doncs que la nena te remordiments i vol recuperar el crio i el va a buscar, però li es impossible recuperar el nen perquè sempre hi tenen algú per allà fent guàrdia i la noia s’amaga a fi de trobar el moment adequat. I vet aquí que comencen els simbolismes a aparèixer per tot arreu i quan hi ha cinc minuts en que no veiem cap simbolisme corren a posar-ne un no sigui que es trenqui el fil narrador.
En fí, un film super-esteticista, amb una música i fotografia precioses, però completament buit d’emoció, a més hi ha una data interessant i es que durant tota la vetlla que feia la noia esperant per poder recuperar el seu fill, en cap moment, malgrat ser drogoadicte i alcohòlica, en cap moment li ve la síndrome d’abstinència, només en un moment veu una mica d’aigua de la aixeta i prou.
En fi, un film tant aparent com buit i sense cap mena d’emoció, això si, amb molts simbolismes, mira, un altre simbolisme.
NO MATARÁS de David Victori, aquesta es una mena de versió de JO QUE NOCHE de Maritn Scorssese, però sense la seva conya ni mala llet, les aventures – o desventures – que viu en Mario Casas ( nenes el Mario Casas!!!!!) son un no parar de desgràcies a més de una sèrie de comportaments tant inexplicables com erràtics del protagonista que viu una nit d’infern per culpa de una noia que no se sap encara com li pren el pel i acaba amb intent de suïcidi després de una baralla a casa seva, el que passa el personatge de Mario Casas es totalment indescriptible a més de increïble, perquè de fet malgrat el film està dirigit amb força brio, cap de les accions dels seu personatge te cap mena de lògica i la veritat es que ens costa empatitzar amb ell, també hi ha una altra qüestió i es que malgrat totes les seves desventures passen a la zona de la zona franca en uns ambients tirant a lumpeniants i de barris extra baixos no veiem en cap moment ni un immigrant es a dir, ni un magribí, ni un amerindi noi de res, ni tant sols ni un simple delinqüent mal vestit, es a dir es un film que es pren molt seriosament això de correcció política.
COSMÈTICA DEL ENEMIC de Kike Maillo, film català que com tot film català que es consideri català està interpretat per actors estrangers i parlat en anglès malgrat estar ambientat a París.
Adaptació de la exitosa novel·la d’Amelie Nothomb en que un prestigiós arquitecte es assetjat per una misteriosa jove que li explica una sèrie d’històries.
El film està molt ben dirigit, naturalment, però com si fos un telefilm de luxe a més, cau en la típica trampa de les adaptacions literàries al cinema, una trampa massa comú i que ens destapa el pastís de la trama d’una manera una mica grollera abans d’arribar al final de la primera meitat del film cosa que et deixa amb una mena de visionatus interruptus i que malgrat el film segueix rutllant ja s’ha perdut quelcom important.
Naturalment es un film molt ben realitzat i interpretat ( faltaria menys ) però es massa « americà» i impersonal, a més del pastis destapat a meitat del film, clar.
LA VAMPIRA DE BARCELONA de Lluis Danés, la història de Enriqueta Martí portada de forma imaginativa a la gran pantalla, amb grans actuacions, una ambientació i fotografies de primer ordre i un pressupost aprofitat fins el darrer cèntim de manera totalment inventiva,jugant amb el color vermell, els decorats i el blanc i negre de forma magistral, un film que es pot coronar como un dels millors films catalans dels darrers anys ( amb permís de L’AMANT DEL SILENCI de Jordi Cadena).
UN EFECTO ÓPTICO de Juan Cavestany. Imagineu que aneu de vacances a Nova York, un bon pla, no? Però resulta que aquesta Nova York s’assembla massa al lloc on viviu, aquesta es la premissa de UN EFECTO ÓPTICO, interpretat magistralment per Carmen Machi i Pepón Nieto en el paper d’un matrimoni madur de Burgos que agafen les seves primeres vacances en molt temps i decideixen viatjar a la gran poma, la ciutat que mai dorm, el bressol de la màfia, es a dir Nova York.
Però aquesta Nova York no s’assembla pas a Nova York si no a Burgos i quan se n’adonen... es tornen a despertar, com si res el dia en que agafen l’avió per anar a Nova York, però aquesta Nova York no s’assembla pas a Nova York si no a Burgos i així durant tot el film, repetitiu direu? Doncs.... no, perquè aquest despertar-se cada matí per tornar a viure cada dia aquestes vacances tant estranyes no es si no .... es que no se com dir-ho sense esguerrar la trama ni la història dels personatges, només dir que es un film divertit, tendre, inventiu i que traspua un gran amor per el cinema, un film que mereixia una millor promoció i estrena, amb dos actors en estat de gràcia i un director que dirigeix sense estridències i des de la modèstia i veritable ofici, un film a recuperar JA!!!!
I bé, aquests son els films catalans i espanyols que vaig poder veure l’any passat a Sitges, en uns temps en que tot s’oblida gairebé al instant val la pena recuperar petites joies com algunes de les comentades i veure amb deteniment segons films més «prestigiosos».