el KFFB, festival de cinema coreà de Barcelona
EL KFFB, UN D’AQUESTS PETITS FESTIVALS DE CINEMA QUE AJUDEN A VIURE.
Per Joaquim Parera.
El KFFB es un petit festival de cinema coreà que es celebra a Barcelona ( vet tu aquí el significat de les inicials) aquest festival acosta per tercer any consecutiu a la ciutat de Barcelona durant amb prou feines mitja setmana, es va celebrar des de l dimecres dia 13 de setembre fins diumenge dia 17 amb una selecció força interessant i coherent de el que representa la cinematografia de Corea del sud, una filmografia que molta gent conex especialment a partir de ELJUEGO DEL CALAMAR o més recentment mercès a PARASITE.
La cinematografia sud-coreana es una cinematografia molt especial, ja sigui amb el gènere èpic , històric, drama, thriller, fantàstic o comèdia per una banda aquests films no deixen indiferent a ningú ja que acostumen a tenir una factura estètica, artística i tècnica superlatives – i no es pas una exageració - a més pràcticament tots els films tenen alguna cosa a dir sobre la història del país així com la situació sòcio-política i econòmica, no es pas que ho presenti com a trama principal es que apareixen per si soles en la trama tenint una importància cabdal en el desenvolupament de les històries, no son films amb missatge, aquí com va suggerir Preston Sturges: els films son el missatge, un missatge que flueix per si sol i ajuda a avançar el film, perquè quin sentit hauria tingut si no un film com PARASITOS o ja posats THE HOST o fins hi tot EL BUENO, EL MALO Y EL RARO? O perquè no EL JUEGO DEL CALAMAR? Ja se que sembla que barregi les coses però el rerefons històric i sòcio-polític es molt present en aquests pocs títols que he enumerat.
Jo no he pogut assistir a totes les sessions que hauria volgut, però a les que assistit han estat com un banquet de bones històries i bon cinema.
El primer film que vaig tenir el plaer de veure va ser THE BOOK OF FISH de Lee Joo-ik, ambientat a la Corea del segle XVIII ens parla de com erudit desterrat de la cort per les seves creences redescobreix la vida a la illa a on ha estat desterrat, amb un bellíssim blanc i negre, uns elegants enquadraments i una acurada ambientació el film ens mostra com l’aristòcrata poc a poc es va fent un lloc entre els habitants de la illa així com ell comença a valorar realment el que l’envolta, un film que jo notava que necessitava veure.
En un altre to totalment diferent es va poder veure REMEMBER de Lee Il-Hyung, un film sota la aparença de thriller però de fet es un recordatori del que va ser la invasió japonesa de Corea, amb tots els seus horrors i culpes, un thriller molt ben executat, que de tant en tant ens arrenca un somriure, sobre tot per la relació d’amistat entre dos protagonistes ben diferents entre l’un i l’altre.
Amb clau de comèdia ens van regalar LUCK-KEY de Lee Gye-Byeok un film sobre intercanvi e personalitats en que un actor sense feina ni diners a qui a més l’ha deixat la xicota per un accident causa la amnèsia de un assassí a sou i pren la personalitat així que mentre un es troba de cop envoltat tota mena de luxes l’altre ha de començar des de cero amb la ajuda de una conductora d’ambulàncies, un film amb giragonses en que veiem la evolució dels dos personatges i amb una sorpresa darrera l’altre que ja no només ens arrenca un somriure si no que ens fa esclatar de riure.
I com a cloenda vàrem poder gaudir de PHANTOM de Lee Hae-Young ( sembla que vaig enxampar tots els LEE jo) film ambientat durant la ocupació japonesa de Corea en que els serveis secrets japonesos busquen un espia coreà infiltrat en els seus propis serveis secrets i que ha obert una escletxa a la seguretat provocant atemptats contra interessos i personatges japonesos aií que reuneixen una sèrie de sospitosos en una gran mansió per tal d’esbrinar qui es l’espia infiltrat, una versió dels DEU NEGRETS amb tocs Hichcocknians amb grans dosis d’intriga , acció i suspens en una època perillosa per ser coreà a Corea i uns actors que ho donen tot per tal de servir-nos un espectacle súper-espectacular que manté l’espectador atrapat a la butaca.
Trobo que calen aquests festivals, un festival petit com es el KFFB dut per veritables entusiastes del cinema en general i el cinema oriental en particular, un festivalque ens ajuda a descobrir pel·lícules i cinematografies, directors, històries i que a l’hora ens agermana amb aquests països que durant la seva història no ho ha tingut gens fàcil i això es nota en la seva manera d’explicar les seves històries, històries que segons com ens podem fer nostres sense adonar-nos i veure com compartim des de una dictadura passada fins el sentit del humor.
Un festival portat amb ma amistosa per Enrique Galcerán i Glòria Fernández i que malgrat pugui semblar egoista per part meva, desitjo que durant molts anys segueixin compartint la seva passió amb nosaltres.
Gràcies.
