EL NIÑO DE LA TELE
EL NIÑO DE LA TELE (o la fal·làcia de la busca dels somnis i la mare que els va parir).
(Joaquim Parera)
TEXT Marc González de la Varga i Rubén Ramírez, DIRECCIÓ Marc González de la Varga
INTÈRPRET Rubén Ramírez, ESCENOGRAFIA Anna Tantull
VESTUARI Pentateatre i Singermornings, DISSENY D'IL·LUMINACIÓ
MÚSICA I ESPAI SONOR IMATGE Clara Cols i RosePRODUCCIÓ EXECUTIVA Isis López i equip Flyhard
rondava l'any 1996, quan encara es comptava amb pessetes i les televisions tant públiques com privades feien els possibles i els impossibles per esgarrapar un grapat d'audiència, qualsevol cosa que fes una mica de gràcia era sensible a ser emes per la televisió (penseu en els programes de vídeos en que es veien un tou de nens i nadons trencant-se la closca amb riures de fons).
En aquest ambient, un nen de 10 anys anomenat Rubén Ramirez tocat amb la gràcia de saber imitar totes les veus i caràcters que sentia i amb l'únic somni de fer riure a la gent, va ser descobert per el gran Luís del Olmo.
Instantàniament es va convertir en un petit fenomen televisiu sortint al costat de la presentadora Nieves Horrores o de talents (¿?) com ara Chiquito de la Calzada o Bertín Osborne i un fotimer de telesèries a quina més espantosa, va ser la joguina de les televisions fins que un dia les televisions es van cansar i van decidir trencar la seva joguina i ja de passada el simple somni d'un nen, que ja amb 12 anys seguia volent simplement fer riure a la gent, ni més ni menys.
Ara, dues dècades més tard aquest nen a sortit altre cop de l'anonimat per pujar a l'escenari i explicar-nos la seva història.
EL NIÑO DE LA TELE, obra escrita per Marc Gonzàlez de la Varga i el mateix Rubén Ramírez ens parla en primera persona mitjançant un nen de la tele amb 20 anys més -interpretat per el mateix Rubén Ramírez- del que va significar, com l'hi va afectar amb aquest nen de 12 anys ser tant aviat idolatrat com després menyspreat per els mateixos que el van posar a un Olimp de cartró pedra.
Amb una magnifica escenografia a mig camí entre la crua realitat i el somni, Rubén Ramírez fa un repàs de com va ser el seu descobriment, la seva carrera, una carrera, que de fet ningú va saber ni voler encarrilar, simplement volien treure profit de la seva imatge de nen graciós, de la seva caiguda i la època en que li va tocar aguantar-ho tot, per molts un relat generacional, per altres pot ser un drama dissimulat en comèdia altres es un drama generacional vestit de comèdia i per altres pot ser una comèdia generacional vestida de drama, però siguem sincers: ES UN DRAMA que li falta un no res per ser una tragèdia però que gràcies a la dramatúrgia ( i a la vida) esdevé una comèdia, un monòleg que lluny de ser l'encadenat d'acudits suats dels clubs de la comèdia, es un monòleg vivencial explicat per la persona que ho va viure en les seves pròpies carns, amb un Rubén Ramírez que sense ser un gran actor es un gran personatge, que es capaç tant de fer-nos riure com de cop tallar-nos el somriure i emocionar-nos.
EL NIÑO DE LA TELE es un espectacle que llença per terra la nova creença de que per fer un realitat un somni s'ha de lluitar fins al final, que si no has pogut fer realitat el teu somni es que no t'has esforçat prou, que no has lluitat el que feia falta, que has tingut por i la por t'ha aturat, però com pot lluitar un nen de 12 anys? Amb quines armes?.
Potser es que els somnis de vegades se’ls tindria de deixar per el que son: somnis, perquè per molt que lluitis si els altres els importa un rave el teu somni i el que es pitjor, tu mateix els importes un rave, ja pots lluitar ja, que només trobaràs portes que se’t tanquen als nassos i cares de menyspreu.
EL NIÑO DE LA TELE es en certa manera un espectacle necessari, en un mon cada cop més marcat per la necessitat de l'èxit i el reconeixement instantani, de la fama al preu que sigui, em de pensar també en els que sovint la societat anomena fracassats, els que ho van intentar però que quan van deixar de ser útils van ser abandonats a la seva sort i desesperació.
EL NIÑO DE LA TELE es un espectacle que s'ha de veure, fa riure, emociona i també fa reflexionar sobre l'efímer de la fama.
Una darrera reflexió: EM CAGO EN LA MARE DEL QUE VA DIR QUE SENSE ESFORÇ NI SACRIFICI NO HI HA TRIOMPF I QUI FRACASSA ES QUE NO S'HA ESFORÇAT NI SACRIFICAT!!! i jo li dic al tanoca ha dit això: que enten per esforç i sacrifici? Que s'ha de sacrificar? La infantesa?.