ELS HOMES SON DE MART I LES DONES DE VENUS
ELS HOMES SON DE MART I LES DONES DE VENUS.
(Joaquim Parera)
Crònica de la representació de la obra representada el diumenge 17 de maig al TEATRE DEL FOMENT de Martorell.
Autor: Paco Mir a partir de la adaptació de Paul Dwandre a partir del llibre de John Gray ELS HOMES SON DE MART I LES DONES DE VENUS.
Intèrpret: Jordi Martínez.
He de reconèixer que anava amb por a veure aquesta obra, tot just feia una setmana havia anat a veure EL CAVERNÍCOLA amb Nacho Novo -que tocava si fa no fa el mateix tema- i tenia por de que tot em sonés a “de ja vu” afortunadament no va ser així.
El tema de la parella, de las relacions de parella i el que en podríem dir “guerra de sexes” es un tema molt tocat en teatre, especialment a nivell monologràfic (aquesta paraula es nova, la he inventat jo) i precisament perquè està tant tocat o be es cau en la reiteració o es fa quelcom bo, tot depèn del coneixement de la natura humana que hi hagi tant per part del autor com de l’actor, en aquest sentit també es pot dir que treballant sobre un text fet a base de probes empíriques i sociològicament contrastades i que a més qui més qui menys hi te un cert de coneixement de causa doncs vulguis que no... no hi ha gaire marge d’error, clar que coneixent la natura humana no seria més sensat dir que tant homes com dones no som si no una colla de marcians?.
Jordi Martínez:
en teoria els homes som marcians i les dones son de venus, perquè els situem en planetes diferents? Doncs perquè si be es cert que tenim moltes coses en comú si hi ha moltes diferències en la manera d’entendre la vida; i això es del que parla aquest espectacle, que cada un des de la seva perspectiva te la raó però li costa entendre el raonament del altre, justament perquè a Mart es raona d’una manera i a Venus de una altra.
La parella: aquesta gran institució, la parella: el que pot convertir la vida en cel o en infern: la parella... que seria de la humanitat sense la parella?
J.M.:
la parella es la base de que el mon existeixi tal com es, perquè encara que vagis canviant de parella la parella es la base de la existència del esser humà, sense una parella que en un moment... be cada vegada la ciència porta més camis (alternatius) per fer-ho, però en principi la parella es la base de tot, per això es un tema bàsic i important en la nostra societat.
Adaptar una obra que de fet no es ni tant sols narrativa ja que de fet es un assaig un assaig que de fet ha passat per moltes mans abans de ser una obra de teatre, quin perill pot comportar això? No hi ha por dels paranys plantejats ja en el mateix llibre?
J.M.:
el senyor que va escriure aquest llibre es va fer multimilionari i aleshores va haver un francès que va pensar: calla, d’això en puc fer una adaptació i fer-ne una conferència perquè el llibre es molt més extens que no pas el que nosaltres posem al escenari i aleshores a aquest senyor francès l’hi va funcionar molt be i nosaltres en vàrem fer una versió, que ha fet en Paco Mir del tricicle, va escriure una versió en castellà i una altra en català –a Madrid també s’ha fet i jo ho he fet a Barcelona- hi ha agafat les coses a on i pots afegir més sentit del humor i sobre tot està fet des de una perspectiva que no ofengui a ningú, tothom te el seu tros a on s’hi veu reflectit, però reflectit des de el riure, aleshores des de aquest plantejament el que es és un “divertimento” que es pot fer al màxim de llocs possibles.
I es veritat, qui més qui menys tothom veu alguna cosa de si mateix en la obra de fet tot sortint la gent comenta els tics i els tòpics que apareixen en la obra rient en reconèixer en ells mateixos o algun conegut el que han vist o escoltat, però clar, el llibre es molt extens i tot s’havia de resumir i sempre hi ha el risc de deixar-se quelcom en el tinter (o l’ordinador o la màquina d’escriure...).
J.M.:
el màxim que et poden dir es: ostres, jo he trobat a faltar aquell trosset que parla de “no se que...” que nosaltres no em posat, però aquest es el màxim inconvenient que ens em trobat perquè no podem fer un espectacle de tres hores per parlar de tot el que posa en el llibre, si no que era millor fer una cosa amena i triar les cosetes que ens podia semblar que funcionaria més, però l’espectacle ha estat molt ben rebut per tothom perquè parles d’un tema que tothom coneix i s’hi reconeix i en conseqüència des de el minut cero la gent ja entra dins l’espectacle, ha estat un avantatge perquè ha fet de que els que han llegit el llibre han vingut i els ha agradat i han vist que es molt més divertit veure-ho quan t’ho expliquen sobre un escenari ... un conferenciant pocasolta com el que faig jo que no pas llegir-ho tu solet a casa.
Quina es però la principal diferència entre marcians i venusinaes?
J.M.
: la veritat es que els homes no tenim tendència a saber escoltar, no la tenim i per això de vegades dissimulem i fem veure que escoltem... o si realment escoltem no... perquè el nostre tarannà... sempre estem pensant en els nostres problemes, coses i rotllos i es aquí a on ella es sent decebuda, perquè parla de les seves coses i nosaltres com a molt anem fent: si, si, ja...; però no tenim gaire tendència a escoltar, estem parlant de tòpics es a dir que la majoria d’homes optem per aquest camí .
Si es el que dic jo... espera de que parlàvem? Si, si, clar... vet aquí si es el que jo dic, tens tota la raó!.
