FESTIVAL DE CINEMA DE SITGES 2019 I TIRANT MILLAS
FESTIVAL DE CINEMA DE SITGES 2019, UIUIUIUIUIIII.
( per Joaquim Parera )
PERÒ AIXÒ QUE ES!!!???? començar un senyor festival de cinema com es el de Sitges amb un film com IN THE TALL GRASS????, es igual que sigui un telefilm de NETFLIX, hi ha bons i mals productes en aquest sentit, però IN THE TALL GRASS no ho es pas, es un telefilm rutinari i sense cap mena de gràcia, si un mal començament, tot sigui dit, però encara faltava molt festival, va ànims que no ha estat res, almenys 3 FROM HELL de Rob Zombie, que sense ser gran cosa aquest final de trilogia començada amb LA CASA DE LOS 1000 CADÁVERES.
De totes maneres el festival es podria dividir en diferents apartats, a veure.....
ZOMBIES!!!!, Si clar, sempre hi ha molts films de zombies, be tampoc n’hi ha hagut tantes aquest any, però en destaco dues que a més son comèdies divertides, la primera THE ODD FAMILY: ZOMBIE FOR SALE, comèdia coreana sobre una de les famílies més desastroses de Corea del Sud que « adopten» un ZOMBIE fugat de un laboratori farmacèutic, un zombie poc habitual, això si amb un final increïble que no explicaré, també es molt divertida LITTLE MONSTERS, d’Abe Forsythe, barreja entre comèdia romàntica i apocalipsi Zombie interpretat per Lupita Nyong’o i Alexander England, film realment gaudible.
BAIX PRESUPOST:
hi ha hagut també petits films, més o menys millors, però fetes amb ganes, films com VWF de Joe Begos interpretada per veterans del cinema d’acció com William Sadler o el gran Fred Williamson, una pel·lícula homenatge a John Carpenter i George A. Romero, un film no només entretingut i força divertit si no a més fet amb un cert amor a un cert tipus de cinema, també el film I TRAPPED THE DEVIL un film petit, molt petit, una mena de episodi de LA DIMENSIÓ DESCONEGUDA d’una hora i mitja que pràcticament sense mitjans ens explica una història que sense ser original manté la tensió fins al final, un final que en certaa manera tots esperem, però no importa.
THRILLERS.
THREILLEEER!!!! Triller in de nai!!!! turuturututu turuturututu... bé no em queda tant bé com al Michael Jackson, però si una cosa ha tingut també els festival es una bona sèrie de Thrillers, com ara ONCE UPON A TIME IN LONDON de Simon Runley, un film que narra com va començar a créixer l’Hampa londinenca des de l’any 1936 amb l’adveniment dels feixismes fins als anys 50, un film de baix presupost però molt ben fet, o 5 E IL NUMERO PERFETTO del dibuixant i guionista de còmics italiá conegut com a IGORT, un film ambientat al Nàpols dels anys 70, una història de venjança visualment molt estimulant tirant a hiperbòlica, un altre títol interessant va ser THE GANGSTER, THE COP, THE DEVIL de Lee Won-Tae, un thriller sorprenent que com gairebé tots els thrillers que ens venen de Corea no deixa gens indiferent i resulta malgrat el cru del tema que tracta molt divertit, aquest film va guanyar el premi del públic a la secció focus Àsia.
DOCUMENTALS:
Si, cada cop hi ha més documentals al festival i jo francament content, documentals com AMERICAN SATAN o HAIL SATAN? ( aquest es va endur una menció del jurat a la secció noves visions) i documentals sobre cinema, un fotimer!!!!, com SESIÓN SALVAJE un documental sobre la vida i la gairebé mort per culpa de la llei Miró del cinema de gènere espanyol dels anys 60, 70 i 80, un repás sobre el cinema de les il·lusions amb les seves llums i ombres dirigit per Paco Limo´n i Julio Cesar Sánchez. El documental sobre la història del so al cinema MAKING WAVES: THE ART OF CINEMATIC SOUND, interessant però un pel... « corporatiu» si s’em permet, també IRON FISTS AND KUNG FU KICKS, una repassada a la influència del cinema d’arts marcials hongkongniá en el cinema i la societat occidental, especialment la nord-americana i l’interessant HORROR NOIRE: A HISTORY OF BLACK HORROR, aquest documental era un repás primer als primers papers dels personatges del color al cinema fins a la arribada dels cineastes afroamericans i les blackexplotations, un documental xulissim.
LUQUEVEDAQUÍ!!!!
Films fe3ts aquí també hi ha agut, per a tots els gustos... com ara VENTAJAS DE VIAJAR EN TREN d’Aritz Moreno amb una esplèndida Pilar Castro com a protagonista, un film irònic i amb molta mala baba que cal veure i gaudir, EL HOYO de Galder Gatelu-Urrutia que a més es va endur el gran premi del públic, el premi al millor film i als millors efectes especials, un film més petit va ser CUERDAS de José Luis Montesinos i la jove Paula Del Rio com a pràcticament única i patidora protagonista en un film amb una temàtica semblant a CUJO, però feta amb traça i valentia, perquè es un film petit, però fet per algú que coneix i li agrada el gènere.
A l’atra bada temàtica i estètica vàrem tenir JESUS SHOWS TOU THE WAY TO THE HIGWAY, una marcianada ( amb el millor sentit de la paraula ) de Miguel Llansó que també es va endur una menció del jurat per la seva gràcia i des-vergonya, no es pot explicar, s’ha de veure i una altra curiositat PARADISE HILLS d’Alice Waddington, una mena de conte de fades distòpic que juga amb una sèrie d’elements que al final confonen una mica, malgrat tot la seva proposta es en certa manera arriscada i estèticament molt interessant
ZONA ARÍTMICA.
També hi ha hagut films d’aquells que els veus i dius, això no tira... films com LES PARTICULES de Blaise Harrison i que no saps que carai et vol explicar, o CARMILLA una revisió de la novel·la de Sheridan LeFanú que és que com si David Hamilton s’hagués fet calvinista, que sosaaaaaa, THE NEST de Roberto de Feo ( mu feo) un film sobre, bé de fet no se sap exactament sobre que va, es un melodrama? Es un film de misteri? Li importa a algú?.
THE LODGE, un film britànic que juga amb les aparences i que amb la seva manca de ritma et deixa d’interessar als 30 minuts i per rematar-ho PELIKAN’S BLOOD un altre film que sembla que no sap com explicar el que volen explicar a això s’ha d’afegir la inexplicable actitut de la protagonista.
Una menció especial però es mereixeria el film de Richard Stanley COLOUR OUT OF SPACE, amb en Nicolas Cage fent el numeret, un film fantèstic i de terror força efectiu i que va arrencar més d’un aplaudiment merces el senyor Cage, que quan li treuen les drogues es desmadra i per al director japonés SABÚ que ens va portar dues cucades, la primera DANCING MARY una comèdia romàntica amb fantasmes, ajuntaments corruptes i yakuzas i també el film JAM sobre vides creuades, casualitats, un cantant que es l’idol de les velletes de Tòkio, venjança i fe, tot ficat en un divertit potitpoti i també per el film LE DAIM de Quentin Dupieux, una faula d’alló més surrealista sobre un urbanita que està com un llum i es compra una caçadora de pell, a partir d’aquí embolica que fa fort.
No se quantes pel·lícules vaig veure, n’he deixat algunes clar, com EL CAMINO de Vince Gilligan, un SPIN OFF de BREAKING BAD molt ben fet i que malgrat no es sigui seguidor de la sèrie original el film es pot gaudír perfectament, un altre film READY OR NOT (NOCHE DE BODAS) un film que preten jugar la carta de l’humor negre però massa sovint cau en el dessagradable, tot i així te bons gags, o la versió en animació de LA FAMILIA ADDAMS, film per el públic actual que no es ni la meitat de pervers que eren la sèrie original ( tant la de imatge real com la d’animació, que tenien molta mala baba) o les adaptacións de Barry Sonnenfield, en fi una versió perquè els milennials no es sentin ofesos animalons.
En fi això va ser el que va estar, si fa no fa, m’he deixat no se quantes pelis ( la edat, ja sabeu....), i com sempre m’he dit: l’any que ve no hi torno, que ens hi juguem?
Per més informació sobre el palmarès del festival accediu a aquest link: https://sitgesfilmfestival.com/cat/festival/palmares