FESTIVAL INTERNACIONAL DE CINEMA FANTÀSTIC DE CATALUNYA 2018 (el festival de cine de Sitges, vaja)
SITGES 2018, L’ANY DE LA CELEBRITAT FUGISERA.
Per Joaquim Parera.
Primera pregunta, a veure, perquè li diuen FESTIVAL INTERNACIONAL DE CINEMA FANTÀSTIC DE CATALUNYA quan tothom, ja sigui català o no, unionista o indepe en diem el FESTIVAL DE CINEMA FANTÀSTIC DE SITGES?, no ho se, i no se si algú voldrà respondre, en fi, la pregunta queda al aire, si a algú li sobra temps per buscar la resposta, tant es, jo no tinc perquè respondre a aquesta pregunta.
INAUGURACIÓ.
Tatxaaaan s’inaugura amb un film fantàstic esperadíssim per tots els afeccionats al cinema fantàstic i de terror, ni més ni menys que amb el remake de SUSPIRIA, el mític film de Dario Argento, aquest cop dirigit per en Luca Guadagnino i interpretat per la sosa de la Dakota Johnson i la elegantíssima Tilda Swinston, diferències entre els dos films?, per començar la nova versió dura una hora(!) més, es a dir dues hores i mitja, després que Dakota Johnson es una sosa i s’ha deixat de banda la elegància i estilització de la original per fer directament un film lleig i avorrit.
A l’altra cara de la moneda tenim per exemple AU POSTE! De Quenti Dupieux, un film amb un humor absurd i enrevessat en la línia habitual del director que es va endur el premi al millor guió, un munt d’aplaudiments i un fotimer de riures.
Però també vàrem tenir CLIMAX de Gaspar Noé, un film tràgic amb una magnífica arrencada i que es va convertint en una bogeria perversa en tots els sentits, no apte per tots els gustos, o més ben dit apte per només segons quins gustos, es va endur el premi al millor film, ves per on.
Aquest es un primer petit tast, perquè el festival va donar molt i molt de si, tot i que com des de fa ja uns anys no hi ha un film que ens faci dir: ostres, aquesta edició serà recordada per aquest o aquell film, no, res d’això, ha estat un certamen difícil tot i que ens ha proporcionat alguna que altra alegria com DEADTECTIVES de Tom West, una comèdia divertida i refrescant, còmplice amb el públic i intel·ligent sobre farsants de telerealitat, misteris i fantasmes, un film deliciós i amb un esperit d’allò més festivaler.
ONE CUT OF THE DEAD de Shinichiro Ueda, un film de zombies fet amb una sola presa, molt divertit i en el res no es el que sembla, el film a més es tota una declaració d’amor al cinema i els seus oficis.
THE MAN WHO KILLED HITLER AND THEM THE BIGFOOD de Robert D. Kryzosky, film que tots esperàvem com una comèdia desmadrada i que acaba sent una tendre comèdia crepuscular, un film deliciós, una petita perla.
ATERRADOS de Damian Rugna, film argentí de terror sobrenatural fet amb molt baix pressupost i que te punts de comèdia esperpèntica (son argentins).
SUMMER OF 84 film dels mateixos creadors de la mítica TURBO KID, aquest cop tot un homenatge als films protagonitzats per nens estil GOONIES o UNA PANDILLA ALUCINANTE , amb la busca d’un psicòpata per part dels protagonistes i un final devastador.
Parlant de psicòpates en Lars Von Trier ens en regala un de molt especial amb THE HOUSE THAT JACK BUILD, film que es un viatge al interior d’un assassí en sèrie i jo diria que també a l’interior de la ment del director que aprofita per parlar de la música, l’art, història filosofia... tot en un film tant fascinant com cruel i a l’hora divertit, es Lars Von Trier, simplement.
Més psicopaties, aquest cop amb ASSASSINATION NATION de Sam Levinson en que a part de la trama, molt bona tot sigui dit el film es una reflexió de com mitjançant les xarxes socials la gent es predisposa a insultar, menysprear, jutjar i fins hi tot matar, un film sobre la histèria col·lectiva i una forta crítica social, això si, guarnida amb un pervers humor negre.
MANDY de Panos Cosmatos amb un Nicolas Cage que sembla que l’han tingut sense prendre drogues durant un més per poder fer aquest film, un còmic histèric ambientat també als anys 80, un film lleig, brètol, brut i histèric amb un protagonista que es la histèria personificada (allò que dèiem de les drogues) i que es va endur el premi al millor director.
LAZARO FELICE de Alice Rohrwacher, un film que potser fa 30 anys haurien fet els germans Tabiani, un film sobre l’engany la identitat humana i la bondat, a mig camí entre la poètica i la denuncia social, un film pausat i fet sense estridències.
M’EN VAIG CAP A L’ORIENT.
Naturalment també hi ha hagut, com es natural films orientals, de tots els gèneres, destaco per començar tres fantasies: DETECTIVE DEE AND THE FOUR HEAVENLY KINGS de Tsiu Hark, MONSTRUM de Huh Jong-ho i THE LEGEND OF THE DEMON CAT de Chen Kaigé, tres fantasies que donen el que ofereixen, acció, humor, fantasia i productes impecablement ben fets.
THE BLOOD OF WOLVES de Kazuya Shiraishi, film ambientat a la dècada dels 80 a una Hiroshima dominada per les bandes de la yakuza i policies corruptes, amb dos policies un de veterà, curtit i de dubtosa moral i un jove que tot just comença, un film realista, fet amb nervi i uns personatges molt ben tractats.
BURNING de Lee Chang-Dong, inspirat en un conte de Murakami i que ens parla d’una estranya història d’amor i desaparicions i sospites, un film que va pujant poc a poc en ritme i amb un protagonista que te una cara que sembla que estigui esperant que li fotin una hòstia.
També hi ha hagut espai per els documentals i ves per on aquest gairebé mai deceven.
El primer DESENTERRANDO SAD HILL de Guillermo de Oliveira es un documental sobre com uns admiradors del film EL BUENO, EL FEO Y EL MALO descobreixen que la mítica escena final del film, es va rodar a Burgos, a prop d’on ells viuen i decideixen reconstruir el mític cementiri de la escena final, el film a part d’explicar amb gràcia algunes sucoses anècdotes del film conté una certa càrrega emocional, un amor cap el cinema i la il·lusió i els somnis, es realment un molt bon documental que es va endur el premi al millor film de la secció de noves visions.
Per altra banda LIFE AFTER FLASH de Lisa Down fa un repá a que va ser de la vida de Sam J. Jones, que va fer de Flash Gordon a les acaballes dels 70 i va desaparèixer del mapa, el film parla de que va significar realment el film Flash Gordon i de que va passar realment durant el rodatge mentre l’actor canta una certa Ma Culpa, això si, sempre sense perdre el sentit del humor.
I un altre documental WOLFMAN’S GOD NARDS – A DOCUMENTARY, de André Gower, un documental en la línia de THE BEST WORST MOVIE, aquest cop ens parla de com un film petit de Fred Dekker que era tota una declaració d’amor als monstres clàssics de la universal i que va ser un fracàs comercial (que no artístic) ara s’ha convertit en una cinta de culte.
I d’aquí que?
Be doncs per començar un thriller històric i polític força ben facturat i molt intel·ligent, LA SOMBRA DE LA LEY de Dany de la Torre, film ambientat a la Barcelona del 1921 amb les revoltes anarquistes com a rerefons, amb traïcions i intrigui¡es polítiques, un repàs a la història d’aquest país molt inrteressant.
I SUPERLOPEZ, de Javier Ruiz Caldera, la adaptació a imatge real del mític antisuperheroi SUPERLOPEZ aquí interpretat per Dani Rovira, que dir d’aquest film? Doncs que es divertit, sense punts morts, amb uns diàlegs que només podrien sortir en un film espanyol o italià per la seva frescor, si un bon producte comercial molt divertit.
He dit molts films, alguns he decidit guardar-los, altres son films que realment son molt bons malgrat petits errors, films com OVERLORD de Julius Avery, un film bèl·lic i de terror, un TBO,.
DRAGGED ACROSS CONCRETE de S. Craig Zahler un thriller molt sobri, sobre policies normals i corrents ficats en assumptes massa tèrbols fins hi tot per ells, film fet amb un cert aire èpic.
ASHER de Michael Caton-Jones amb un gran Ron Perlman fent d’assassí a sou, un film noir amb el jazz com a música de fons i que parla de la honestedat , el companyerisme i l’amor.
No acabaria d’anomenar el que he vist i no, el que m’ha agradat i no, però sreia una tasca una mica inútil,, ara a esperar l’any que ve i si, es cert, cada any dic: l’any que ve no hi torno, però cada any pico, masoquista que es un, però clar si un es troba de tant en tant amb personatges com Peter Weir, Ed Harris o Douglas Trumbull, que es pot dir que son uns senyors molt senyors, doncs si, val la pena.
Per cert, si voleu tota la informació del palmarès del festival d’enguany, aquí teniu el link, de res.
https://sitgesfilmfestival.com/cat/festival/palmares
fins a la propera.
P.D.
Diuen que va anar per Sitges l’actor Nicolas Cage, però sembla que es una llegenda urbana i de fet era un holograma que anava a quatre de fondo.