FIC CAT 2022: UNA NOVA ETAPA.

2022-06-05 12:51

 FIC CAT 2022, INICI DE UNA NOVA ETÀPA.

per Joaquim Parera

Com cada any, al petit poble de Roda de Berà, el festival va ser impulsat per Antonio Barrero i amb la gran Montserrat Carulla com a madrina començar l’any 2009 i va començar sent un petit certamen de curtmetratges en català va anant creixent, mes endavant va incorporar  els gèneres del documental i llargmetratge i es va convertir en un festival de referència a tot Catalunya, l’any passat va ser el darrer any com a director de l’Antonio Barrero i ha estat substituït per el jove tàndem format per Cris Gambin i Toni Pinel ina parella amb empenta i com l’Antonio Barrero i la Pilar Franquet amb un gran do de gents i la veritat es que la gala de inauguració no podia haver anat millor en tots els sentits.

Primer de tot es va fer entrega a la Vicky Penya ( filla de la enyorada Montserrat Carulla) de la reproducció de la placa que donarà nom a un dels carrers de la població, una placa que donarà el nom de Montserrat Carulla a un dels carrers, després es va donar el premi  acabat de crear per el festival i que porta el nom de Montserrat Carulla al que fins ara va se a l’Antonio Barrero que malgrat no ser ja a la direcció seguirà involucrat al festival  i després es va passar a la presentació i projecció del film inaugural: EL FRED QUE CREMA del debutant Santi Trullenque sobre la obra teatral d’agustí Franch EL FRED i una cosa s’ha de dir, per començar han començat millor que el mateix FESTIVAL DE CANNES que van inaugurar amb una comedieta insubstancial ( però que recaptarà moltíssim i acabarà amb una escena en que tots els protagonistes sopen junts segurament) i tot sigui dit començar d’una forma tant potent amb un film magníficament produït, fotografiat, interpretat.... en fi crec que no podria haver anat millor el film està interpretat per l’enorme Roger Casamajor ( que fa anys que se li hauria d’haver donat un premi ) la Greta Fernàndez i Daniel Horvath que fa d’un oficial nazi que sembla un Klaus Kinski passat de trippis.

 El film, ambientat a la Andorra de l’any 1943 sota la ocupació NAZI ( que es una dada que poca gent te en compte) i es un drama, una tragèdia grega i una història sobre dilemes morals que malgrat estigui ambientada a l’any 1943 i a un lloc en aquella època  tant remot com era Andorra, està més vigent que mai

.

El film ens parla de un jove matrimoni que viu en un estat de pobresa permanent a causa de una sèrie de secrets familiars i que dona acollida a un petit grup de jueus que fugen de la  Polònia ocupada i que ha d’arribar a Barcelona.

 

 El film es una mostra de com l’esser humà pot ser capaç tant de les més grans baixeses morals com dels fets més altruistes.

 El film rodat a Andorra ens mostra uns paisatges i uns interiors sense filtres, tots amb il·luminació natural, però lluny de resultar un film visualment fosc la fotografia de Alex Sans resulta molt viva, plena de matisos, sense fer servir cap mena de filtres aconsegueix una colors i uns tons ja sigui en ple dia a l’exterior com en la foscor de les cases il·luminades per espelmes uns tons gairebé pictòrics, amb unes imatges netes i en que com Nestor Almendros aprofitava cada punt de llum per donar la imatge desitjada amb el to necessari així com la gairebé minimalista música de Francesc Gener que recordava molt ( i ho dic coma una virtut )al gran Arvo Pärt.

 A la presentació del film van venir gairebé tots els membres del equip des de el director i el guionista a els actors protagonistes ( Greta Fernàndez no, la seva modèstia li va impedir) i els productors i la veritat es que la resposta del públic ( i meva) va ser molt bona, una candidata per els GAUDÍ 2023? Espero que s, com també espero que hi hagi 6,7,8 i més films que poguessin ser candidats als gaudí l’any que ve, que tenim uns professionals collonuts, això si ICETA: EL BRASO TONTO DE LA CULTURA no ho esguerra tot.

S’ha de reconèixer que sento una certa feblesa per el FIC CAT aquest festival petit, si be el festival de SITGES es gran i ve de gust anar-hi el FIC CAT te quelcom entranyable, amistós, te moments ( com em va passar a mi després de la projecció) en que es crea un petit clima familiar i de companyonia que la veritat es que l’esperit ho agraeix i a més ha tingut millor arrencada que el festiva de Cannes, que més es pot demanar?