GOLTZIUS
GREENAWAY I LA REPRESENTACIÓ DELS PECATS.
(Joaquim Parera)
El visionat al FESTIVAL DE CINEMA DE SITGES del any 2013 del film GOLTZIUS & THE PELICAN COMPANY del director abans de culte per part de crítics i aficionats i ara abandonat per una falsa modernitat més acostumada a formes simples i en les que no cal fer servir el cervell, Peter Greenaway demostra que amb 72 el veterà director segueix sent un dels bandarres més grans que ha donat el cinema britànic.
Les seves formes barroques tirant a rococó han anat evolucionant en cada un dels seus treballs, des de la barroerada-presa de pel que va ser VERTICAL FEATURES REMAKE l’any 1978 fins el seu darrer film vist GOLTZIUS & THE PELICAN COMPANY la seva filmografia ha anat evolucionant cap unes formes cada cop més complexes, això si, sempre perdre el seu estil entre la ironia i la gamberrada de alta cultura.
En aquest darrer film Greenaway, amb molt menys pressupost que de costum a causa primer de tot de aquella broma que va ser LAS MALETES DE TULSE LUPER, un projecte multidisciplinar impossible i també a causa de el canvi de gustos tant de públic com de crítica que ja no accepten res que no se’ls doni mastegat tot plegat i que no tinguin de pensar massa i no els canviï massa els esquemes que imposen des de la tele.
Quan vaig veure el film a Sitges em vaig adonar que jo era l’únic representant de la premsa en el cinema PRADO on es projectava, o almenys es el que em va semblar, perquè quan vaig preguntar a altres companys resulta que ningú la havia vist, uns perquè desconeixien qui era Peter Greenaway, altres perquè com que no era cinema fantàstic no els interessava i altes perquè com que no s’estrenaria aquest film no valia la pena anar-lo a veure, amb aquest panorama em vaig senti com un futbolista que li agrada llegir i pensar, es a dir: sol i frustrat.
GOLTZIUS &... vaser rodat en un escenari únic, una fàbrica buida i abandonada, un recinte depriment que per altra banda jugava amb els espais convertint un espai obert en un univers particular.
La història del film pot recordar una mica al film que li va donar fama EL COTRACTE DEL DIBUIXANT, però hi ha força diferències.
Aquí es una troupe d’artistes, actors, escriptors, pintors... que es poen al servei del MARGRAVE d’Alsàcia, ells demanen mecenatge per tal d’imprimir una sèrie de gravats inspirats en històries bíbliques, a canvi el noble els demana com a “pagament” que durant uns anys representin els contes explicats en els seus gravats en forma de petites representacions teatrals per tal de divertir la seva cort, a partir d’aquest moment establirà un contracte que es podria considerar un pacte amb el diable, ja que una mena de dependència no només econòmica per part per part dels artistes, si no també emocional i passional per part del seu mecenes –un magnífic F. Murray Abraham-,però no només això, cada conte representat estarà criticat i debatut per alguns religiosos que te el noble a la seva cort –un rabí, un calvinista, un luterà, un catòlic...- els quals a l’hora establiran una mena de competència entre ells sobre com s’ha de explicar o no la bíblia, analitzar els pecats mostrats com a virtut a les escriptures –mentida, incest, luxúria, ràbia...- i així a l’hora que els artistes van sent jutjats també ho son els representants de de les diferents religions, fins que finalment pocs queden vius.
El film ho mostra però d’una forma carregada de ironia, recordant estèticament LA MALETAS DE TULSE LUPER amb els seus constants metallenguatges, les veus en off, la sobreimpressió d’imatges i sobre tot l’humor, un humor constant, àcid, pervers que inunda el film.
La veritat es que GOLTZIUS & THE PELICAN COMPAY es la barroerada més gran i divertida d’aquest any.
Deixeu-vos de tonteries iankis suposadament gamberres, de comedietes estúpides sense fons de cap mena, Greenaway segueix sent un mestre i per molts anys ho sigui.
Al cap i a la fi, si el cinema ha de ser un art, ha d’explicar segons la intel·ligència del autor i no dels productors i directius, si no, no es art es una altra cosa.