HÉLÈNE GRIMAUD & BRAHMS ACOMPANYANT SAINT-SAËNS.

2015-01-25 22:42

(Joaquim Parera)

Intèrprets: Orchestre national de Lyon.
Director: Leonard Stalkin.
Piano: Hélène Grimaud, orgue: Vincent Warnier.
Obres: Concert per a piano i orquestra nº1 de Brahms, Postludium, de Bruno Mantovani, Simfonia nº3 “orgue”, de Camile Saint-Saëns.
El romanticisme simfònic es una de les grans herències de la cultura europea, la seva sonoritat inconfusible –ja sigui de procedència germànica, francesa o russa i un dels primers grans romàntics va ser Johannes Brahms i així ho demostra amb aquesta obra de joventut, aquest concert per a piano compost quan amb prou feines tenia 21 anyets i que, però no va assolir veritable èxit fins cinc anys més tard, quan Clara Schumann, vídua del seu mentor Robert Schumann -a qui per cert la seva esposa Clara posava les banyes amb..., vaja em sembla que això està fora de lloc- va decidir donar-li una bona embranzida.
Aquesta obra, trista, si no tràgica en el seu primer moviment, passant per una certa melangia premonitòria al segon i acabant primer amb una certa alegria que donarà pas a la tragèdia al tercer va ser perfectament interpretada al piano per la “maestra” Hélène Grimaud, una pianista excepcional que va integrar perfectament el piano en la narrativa orquestral interpretada per la Orquestra nacional de Lyon, essent fidel al esperit tràgic que demana tot romanticisme que vulgui merèixer ser dit així, la direcció de Stalkin -sense cap mena de divisme ni numerat fora de lloc- va donar la majestat que mereixia la obra, una gran obra carregada de tragèdia, una gran peça simfònica amb el piano com a protagonista, però més que el piano, les emocions, emocions contradictòries formades per la pena, el dolor, remordiment... i que va aconseguir que el feixuc pes dels sentiments envaïssin als espectadors.
Per altra banda, la peça curta POSTLUDIUM de Bruno Mantovani, va ser una peça que si be era curta es pot dir que sobrava, si be es pot dir que era una obra impecablement interpretada i ben escrita, la veritat es que aquesta peça era com cinquanta peces més escoltades infinitat de vegades amb les seves reminiscències Stravinskianes.
El programa es va completar amb la simfonia nº3 “orgue” de Camille Saint-Saëns es un veritable monument al simfonisme, estrenada l’any 1886 com a homenatge al compositor Franz Listz que va morir dos mesos després de la estrena de la obra –i no m’estranya, amb el gendre que li va tocar tenir...-.
Es aquesta una simfonia en dos moviments carregats de riquesa musical i sonora, en que a més i intervenen com a instruments un orgue i un piano de vegades tocats a quatre mans en el segon moviment tot i que no assoleixen la categoria de instruments solistes en cap moment si que adquireixen en cert moment un cert protagonisme entre la resta del conjunt creant en algunes moments una atmosfera complementaria i enriquint aquesta peça que si de fet volia ser un homenatge a Franz Listz mai no va voler equiparar-se a Listz si no més aviat intentar recrear-lo en l’esperit, per això la necessitat del orgue un instrument la sonoritat del qual plana durant la segona meitat del segon moviment.
En fi, un gran concert, amb un gran director i una gran solista, a l’alçada de les expectatives si no fos per la peça de Mantovani, però ves, no es pot tenir tot, oi?