HIMMELWEG
HIMMELWEG, la vida com a farsa.
(crònica de la estrena de la obra HIMMELWEG al teatre del foment de Martorell el passat 24, d’abril del 2016)
AUTOR: Juan Mayorga.
DIRECCIÓ: Raimon Molins .
INTÈRPRETS: Patricia Mendoza -delegada de la creu roja-, Raimon Molins –comandant-, Guillem Gafaell –presoner-.
Una producció de ATRIUM PEODUCCIONS.
A partir d’un fet real – la visita de un delegat de la creu roja al camp de concentració per a artistes jueus TEREZÍN- l’autor Juan Mayorga ens planteja tota una sèrie de dilemes morals en que s’implica moralment i de forma dramàtica a tres personatges tots tres formen part de una farsa, una farsa de conseqüències devastadores i que més enllà de que poguessin haver passat fa més de 80 anys no podem deixar de veure com cada cop es més propera.
RAIMON MOLINS:
Està inspirat en un succés real que va passar dos anys de que acabés la segona guerra mundial en que els nazis van organitzar una mascarada... una obra de teatre per dues raons, la primera era per filmar una pel·lícula –son les imatges que veiem al principi- van fer com un parc temàtic en que es veien els jueus jugant al futbol, passejant, prenent el sol... una mena de paradís, ho van fer per un visitant, un delegat de la creu roja suec, va ser a TEREZIN un camp de concentració que es a uns cent kilòmetres de Praga.
A aquesta obra els personatges es mostren plens de contradiccions, un cas especial es el personatge del comandant, sempre a un punt de la follia.
R.M.
Tots els personatges tenen contradiccions, tots tres son botxins i víctimes i això crea una gran esquizofrènia, al comandant aprofita per ser convertir-se en un gran creador, que vol crear tot aquest entorn de felicitat aquesta arcàdia, però a l’hora es un botxí perquè després d’aquesta creació els envia a tots al crematori.
La grandesa dels grans creadors es la contradicció humana, aquestes diferents capes que te l’esperit humà... el que ens fa ser humans.
De fet tenim una observadora de la creu roja que sap que tot el que veu es fals, però que no s’atreveix ni tant sols a l’hora de escriure el seu informe que es el que realment ha vist, la seva veritable impressió, que sap que ha vist una gran mentida, però calla.... el presoner jueu, que sap que representa una mentida i no s’atreveix a dir res i finalment el comandant, l’artífex de la mentida que en certs moments voldria que alguna cosa falles, es un retrat de tres esperits que no es volen trobar a si mateixos.
R.M.
Es que ens perdem molt sovint, no veiem el que tenim davant si no el que ens fan creure o preferim veure... i això es el que ens perd, el que explica aquesta obra, a part de nazis o no nazis el que ens explica es: nois aquesta mascarada es el que estem vivint avui en dia, vivim acceptant el que ens diuen que es la realitat i sobretot això que avui te més sentit que mai d’aquests trens que viatgen durant la nit i que finalment el comandant diu: AQUESTS TRENS SON EUROPA i ho diu en present, ara son barques, però es igual, son els trens que ens transporten aquests malsons, els excedents... allò que pot atemptar contra l’estat del benestar que em construït i amb això es terriblement contemporani el missatge, tots som botxins i víctimes, ningú acaba de fer res i l’un es transforma en el botxí de l’altre i el que comença sent una víctima acaba sent un botxí i acaba sent una cadena fins que algú decideix trencar-la.
Es la solitud, la por a la mort... hi ha molts temes que de cop apareixen.
Els límits de la mentida ben estructurada i una realitat fictícia son molt prims, un pot crear una mentida, sabent que es una mentida, però després s’ha ficat tant en la seva mentida que es pensa que es la realitat.
R.M.
Es el que tenen molts creadors, hi ha aquesta part d’excentricitat boja que et porta a crear-te una altra realitat o a pensar que aquesta realitat que has creat es la única que realment existeix, es la realitat que sabem que no es la verdadera però que ens fa por veure la que tenim al davant .
La obra ens planteja amés amés una altra qüestió: canviarem algun cop?
R.M.
El que es fascinant d’aquesta obra es que tots els personatges, tots som el públic, tots tenim una part excèntrica, d’imposar una realitat en algun moment de la nostra vida, tots tenim algun moment en que em manipulat als altres per aconseguir quelcom, o per dir que una cosa es així quan de fet no ho es perquè ens fa por que sigui de una altra manera, de veure la realitat i ser diferents, sortir del que es la norma.
Per això tots som observadors de la creu roja, tots som jueus i tots som comandants.
En aquest sentit podríem parlar de la perversitat portada al límit.
R.M.
Si i fins hi tot de com la cultura utilitzada d’una manera o altre pot crear una xarxa tant ben teixida al final que faci que gent aparentment culta - com el representant de la creu roja- es cregui això, crea una hipnosi terrible, això es el que ens passa a la majoria de nosaltres, però es així, s’ha d’explicar, anant sent conscients per poder-ho canviar , es la nostra gran missió, una de les ofertes que fa el comandant, que ja es el paradigma de la perversió es la seva gran ofrena al mon amb el seu TOT ES POSSIBLE, quan ofereix això, que es un dels grans oferiments feixistes, però aquest tot es possible te tantes lectures – SI QUE ES POT, YES WE CAN, SI SE PUEDE- però es molt pervers, vol dir que no hi ha límits i algú ha de posar els límits en aquest camis que tot es possible, no? I ja comencem en un mon polític de manipulació... es una oferta es una oferta tant gran, tant intangible la que ven el comandant, que ell mateix hi cau.
En fi una obra que va aconseguir un silenci total, una emoció que et tallava l’alè, amb unes molt grans interpretacions i amb un dels textos més interessants i més ben portats que s’han pogut veure en molt de temps.