la 13 ª de Xostakòvitx

CANÇONS POÈTIQUES PER UNA GUERRA FREDA.

Joaquim Parera Albiac

Crònica del concert ofert el passat dia 19 de març al AUDITORI DE BARCELONA.
Intèrprets: O.B.C., Nikolai Didienko: BAIX, cor madrigal, cor Lieder càmera, cor jove de l’orfeó català, ORFEÓ CATALÁ,
Director kazushi Ono.
OBRES. Simfonia num.º 39 de W. A. Mozart, simfonia nº 13 “ BABI IAR” de D. Xostakóvitx sobre poemes de Levgueni Levtuixenko.
Fer una crònica a hores d’ara de la simfonia nº 39 de Mozart es caure en la obvietat, no es pot dir res de dolent de les seves interpretacions ni de la seva estructura que forma part de una trilogia simfònica (39, 40, 41) de la que s’ens dubte la més cèlebre es la 40, això si, sense restar mèrit ni importància a la 39, un pel més trista, com si d’un adagio larg, que poc a poc es va animant es tractés, però parlar de la 13ª simfonia de Xostakòvitx ja es una altra cosa.
No es una simfonia corrent, de fet no te ni tant sols la estructura de una simfonia, es pot dir que son un conjunt de cançons simfòniques amb un nexe comú: el poeta Levgueni Levtuixenko.
 El simfonia comença amb el poema BAIY YAR, poema que va impactar al compositor per la seva cruesa quan va ser publicat l’any 1961 al setmanari polític i cultural (si fa any hi havia publicacions culturals setmanals, flipant, oi?), el poema narrava com entre el 29 i 30 de setembre de l’any 1941 33.771 jueus vans ser assassinats en el barranc que dona nom al, o van fer els nazis, però  amb la aprovació de gran part de la població russa, tot sigui dit.
 La veritat es que ja havíem entrat a la dècada dels 60, Stalin feia un parell d’anys que havia mort i s’havia de donar un cert aire “daperturisme” de cara la galeria –després els Estats Units hi van enviar de gira a en Libarace i ho van esguerrar tot-.
 La simfonia – o les cançons- interpretades el per baix Nikolai Didienko fent de narrador i els cors fent de consciència ens narren  no només el drama del barranc si no parla també de com l’humor es l’arma més eficaç contra qualsevol forma de tirania, l’humor, que pot sobreviure a tot i a tots, l’humor indomesticable i feréstec, alliberador del dolor de l’esperit, parla de com son les botigues russes i com son els botiguers, de les dones que son estafades molts cops impunement i de com un simple pispa es troba a si mateix més moral que els estafadors , parla de la por de com la por comença a morir amb la mort d’Stalin, comença a morir, però encara dona forts cops de cua, un poema aquest realment molt optimista, massa optimista amb un to oficialista  i també parla finalment del que vol dir se gran, i posa com a exemple a Galileu, els metges, Tolstoi, Shakespeare... els que son capaços de viure maleits per uns mediocres, mediocres oblidats i colgats sota la ombra de les seves víctimes.
 Va ser realment un gran concert, que per començar la setmana santa va parlar de màrtirs, però dels màrtirs de sempre si no màrtirs reals, dels de cada dia, que sense que es diferenciïn de estatus ni nacionalitat, ni raça ni religió fan avançar el mon.