LA DAMA DEL ALBA
SOBRE LA DAMA DEL ALBA.
( Per Joaquim Parera)
La gran sort d’anar al festival de cinema de Sitges curiosament sovint no rau en la sort de descobrir noves obres si no en redescobrir velles belles joies, aquest ha estat el cas de poder gaudir aquesta passada edició del festival de cinema de Sitges de l’any 2021.
Al darrer dia del festival, al entranyable cinema teatre PRADO vàrem poder veure i gaudir el film LA DAMA DEL ALBA de Francesc Rovira Beleta.
El film, rodat l’any 1966 es abans de tot una joia estèticament parlant, fotografiat i il·luminat per Pierre Montazel amb un blanc i negre oníric en els exteriors, uns exteriors filmats al preciós Pirineu lleidatà , mentre que als interiors la llum i les ombres marcaven les pors, les esperances i les il·lusions dels personatges de manera gairebé expressionista, cada personatge semblava tenir les seves pròpies llums i ombres, amb un treball de profunditat de camp que no deixava res i ningú desenfocat, un treball que de haver estat signat per Greg Toland segurament formaria part de totes les enciclopèdies de cinema.
El film, inspirat en la obra de Alejandro Casona i adaptat amb mestria per el propi Beleta i Manuel Maria Saló Vilanova ens explica com un dia de tempesta una estranya i bella peregrina encarnada per Yelena Samarina – una bellesa carnal i misteriosa – arriba a una casa dient que espera a una persona amb qui s’ha de trobar amb una noia a les set del vespre al pont, la peregrina no es si no la mort a qui com a tal reconeix el patriarca de la família – Jean Yonnel - , un miner que va veure el seu rostre en l’enfonsament d’una mina, i la noia que espera no es si no la dolça Adela encarnada per la encantadora Juliette Villard una desafortunada jove que després d’un intent de violació i robatori decideix suïcidar-se llençant-se al riu, però vet aquí que en Martín, un jove esquerp vidu la rescata i la salva just abans de morir ofegada, cosa que trastoca la els «plans» de la peregrina que la veu quan en Martín la porta a casa seva i la noia li diu que se’n vol anar amb ella, però la peregrina es nega.
Després la família la acull a casa sota las reticència tant de la sogra del vidu – Dolores del Rio - que encara recorda a la seva filla misteriosament desapareguda a la que te entronitzada i adora com una santa com de la minyona que sembla saber alguna cosa sobre la desaparició de la seva filla.
No desvetllaré res més de la història, però val la pena destacar en tot moment els simbolismes: la peregrina en cap moment diu ser la mort, però els enquadraments sovint la delaten, per altra banda la fotografia i la il·luminació, així com alguns aspectes de la història sovint es noten influències del cinema tant de Bergman com de Dreyer a qui Beleta admirava.
El film es una petita gran joia del cinema, no ja català o espanyol, si no del europeu, una joia que va aconseguir reconeixement amb la magnífica LOS TARANTOS però que al meu parer LA DAMA DEL ALBA , per mi, a nivell personal es superior sobretot estèticament, en que ens mostra uns Pirineus fruit de un somni amb uns tons molt contrastats amb un cel lluminós durant el dia i unes nits carregades de misteris, amb un casa que merces a la llum sembla carregada de misteris i uns actors en veritable estat de gràcia. Un film rodó, bellíssim i carregat d’emoció i sentiment, una joia.