LA FESTA D'ESTIU DEL CINEMA CATALÀ 2024. ( viva la fiestaaaa)
FESTA DE L’ESTIU DEL CINEMA CATALÀ 2024.
per Joaquim Parera.
Des de fa uns quants anys la acadèmia de cinema català ha entrat en una gran dinàmica d’acció.
No es només potenciar el talent jove, cosa que es fa arreu si no també com a eina tant reivindicativa com educativa i cultural, l’esforç de la junta actual ha demostrat que després d’anys de personalisme amb Isola Passola, la acadèmia es molt més que un sol rostre que ho configura tot, des de la nova directiva s’han plantejat tota una sèrie de reptes per tal de fer el cinema català un espai més obert per qualsevol manera de veure el cinema.
Encara que celebrar una festa pugui semblar quelcom frívol no ho es, en aquestes festes, sobretot les dels darrers anys que son cada cop més divertides ( son festes )es pot copsar el pols del nostre cinema, no només a nivell de producció si no també de talent artístic i de tarannà humà.
La festa d’enguany no ha estat una excepció i a part dels photocalls amb els darrers films estrenats o a punt d’estrenar i vistos en festivals com ara LA ASA EN FLAMES de dani de la Orden o SCIETAT NEGRA de Ramon Térmens, altres films més “petits” com MAMÍFERA, MARES NO o ALUMBRAMIENTO també han esta representats.
L’acte central de la festa es com sempre el discurs de la presidenta de la acadèmia, la Judith Colell en aquest cas, que ha llançat una sèrie missives posant especial atenció en potenciar la educació i la cultura general i en general perquè estem vivint uns temps de total retrocés moral i sociològic en que el simplisme ho està envaint tot amb les conegudes conseqüències de proliferació de pensaments feixistes injustificats i amb una esquerra que ha perdut qualsevol discurs efectiu i dedicar-se a vendre fum ignorant les veritables necessitats de la gent.
La cultura, cada cop més està en perill, perquè sobretot es menyspreada no només a nivell popular, si no sobretot a nivell institucional.
La festa va ser una festa, malgrat el panorama que se’ns presenta a tots plegat de viure en un mon en que cada cop, el pensament complex es arraconat, la educació reduïda a la llei del mínim esforç intel·lectual i a més amb unes noves generacions que semblen més preocupades en el que diu un ignorant per TIK TOK que en el veritable saber.
La festa de l’estiu està conformada en tres actes, primer el PHOTOCALL, després discurs institucional de la Presidenta i entrega dels premis PEPÓN COROMINA l’un va ser per el drama UPON ENTRY, i un premi especial per el documental TODA UNA VIDA, documental que parla de la tendresa, l’amor incondicional i l’Alzheimer
Després va venir la tercera part, ja directament festiva en que la gent es va anar relacionant entre ells, rient i ballant i en la que el photocall es va convertir en el lloc més transitat de la festa, això si, de forma anàrquica.
Suposo que molta ge es preguntarà si aquests tipus d’esdeveniments serveixen per alguna cosa, jo crec que la resposta es ven clara, si, si serveixen, serveixen per veure una indústria viva i dinàmica plena de gent amb ganes de treballar i construir quelcom important.
La festa del cinema es constatar que malgrat tot, hi ha esperança, una sèrie de individus, units per una mateixa passió miren que aquest mon sigui culturalment més divers, més intel·ligent i en que a cultura tingui un gran pes lluny de buides i innecessàries exhibicions de formula 1 en ple centre de Barcelona.
El cinema es un conjunt d’arts, pintura, interpretació, imatge, música, so, decorats... tots això es converteix en una sola cosa, cinema, un cinema cada cop més lluny de el que es la experiència col·lectiva i que de vegades s’oblida de somniar, però que es allà, amb la seva gent treballant per els seus somnis, uns somnis que cada cop més impossibles, però somnis al cap i a la fi.
El cinema es el cinema, res més, però que significa aquest res més? Explicar una història, crear una empatia amb els personatges, unes imatges capaces de traslladar-nos a un altre lloc, a una altra vida, bé, la veritat es que el cinema, per petit que sigui, es una gran cosa.
