LA GRAN CINQUENA DE MAHLER AT HIS BEST.
LA GRAN CINQUENA DE MAHLER AT HIS BEST.
per Joaquim Parera
(crónica del concert inaugural de la temporada 2018/2019) al auditri de Barcelona el passat 29 de setembre)
Intèrprets: Stephan Dohr, Juán Manuel Gómez, José Vicente Castellò, José Miguel Asensi: TROMPES.
Director: Kazushi Ono.
Obres: peça de concert per quatre trompes i orquestra (Robert Schumann), simfonia nº5 en do sostingut (Gustav Mahler)
La programació del concert inaugural sempre ha de ser quelcom especial, no si val qualsevol peça tocada centenars de cops (a menys que sigui una bona novena de Beethoven)han de ser obres amb sensibilitat i grandesa, i atractives, tot sigui dit, per això crec en la meva humil opinió, que si la gran cinquena simfonia de Gustav Mahler va ser tot un encert, no m’ho va semblar tant la peça per a quatre trompes i orquestra de Schumann, perquè si be s’ha de reconèixer que va estar perfectament executada i que els solistes van estar magnífics, van oferir tota una classe mestre de virtuosisme, però la peça en si li mancava un cert encant per formar par d’un concert inaugural, però crec que el que dic no serà pas compartit per la majoria de públic de la sala, així que millor no ho dic, vaja, ja ho he dit.
Per altra banda la peça oferta a la segona part, la cinquena de Mahler va ser grandiosa, començant amb aquest solo de trompeta que inicia el primer moviment i la simfonia en si – sorpresa per part de Mireia Farrés, que s’ha de reconèixer que ha millorat moltíssim i va executar perfectament la entrada-.
Aquesta simfonia es una visió èpica de les emocions humanes, el descobriment, la alegria, i la tristesa... tot com si es tractés d’un gran cercle vital aflora en les seves notes, no es una peça fàcil, demana virtuosisme a molts nivells, no només tècnic, perquè una obra pot estar perfectament executada i no saltar-se ni una nota, i a l’hora resultar freda – com em va semblar lla peça de Schumann- , però també pot tenir alguna mancança i per alguna raó desconeguda que el seu so se’t fiqui per sota la pell i això va passar amb la cinquena de Mahler, va estar perfectament interpretada i no només a nivell tècnic, si no també a nivell emocional, des de la empenta gairebé tempestuosa del primer moviment passant per el meravellós adagietto del tercer i la gran alegria i celebració final, com si es tractés d’una tragèdia invertida la cinquena simfonia va ser com un himne a la vida o més aviat al fet de viure, en fi una gran interpretació i un tsunami d’emocions i vida, una bona arrencada de temprada.