LA MISSA DE BERNSTEIN
LA GRAN MISSA NIETZSCHEIANA DE BERNSTEIN.
( jOAQUIM PARERA)
(crònica del concert de colenda de la temporada 1015-2016 a l’Auditori de Barcelona.)
Obra: MISSA.
Autor: Leonard Bernstein.
Director: Clarck Russell.
Intèrpreys: O.B.C., William Dazaley (celebrant, baríton), Bernat Rosés (nen solista), COR LIEDER CÀMERA (dir.- Elisenda Carrasco), COR DE TEATRE ( dir.- David Costa), COR MADRIGAL ( dir.- Mireia Barrera), COR INFANTIL AMICS DE LA UNIÓ (dir.- Josep Vila i Jover).
Precisament aquesta setmana la U.E. ( es pot llegir Unió Europea o si es prefereix Unió d’Estúpids) ha decidit tallar la financiació de la EUYO es a dir la jove oquestra de la unió europeaque va ser creada per Claudio Abbado i que pretenia representar els ideals europeus i difondre la cultura així com ajudar a joves talents musicals que no han pogut accedir als conservators,, el dia 1 de setembre deixarà pràcticament d’existir una de les poques institucions europees que realment serveixen per quelcom útil, a ells estA dedicat aquest article.
Comença un caos de cors unes veus criden, altres les responen cridant, hi ha algú que en un racó sent i mira el que passa, finalment de sobte les veus callen i el observador, que de fet serà el celebrant de la missa comença amb la litúrgia.
D’aquesta forma tant teatral comença la missa que va composar Leonard Bernstein una obra plena de grandesa artística en que la religiositat del tema fa balanç de tota una època.
Jueu de naixement, Bernstein obvia les diferències de credo entre ell i el tema que ha de tractar perquè com molts artistes a partir del segle XIX considerava que l’art era la millor de les eines per acostar cultures.
Comença una missa, amb el capellà i els feligresos, i a poc a poc comencen a aparèixer divergències amb la fe, amb el mon que ens envolta, la gent, els ideals, una gran crisi esclata en el si de la congregació, a partir d’aquest moment el oficiant es veu obligat a escoltar les lesa raons dels seus feligresos, veure les contradiccions de la seva fe i de la seva església i de cop la gent li demana més a deu, li demanen que es faci sentir, que cregui en la humanitat , que sigui més humà, que aprengui a saber que son les emocions i els sentiments, que miri realment que s’ha fet de la seva obra i el celebrant cau en la desesperació, perd la fe en deu, la església i la humanitat i s’ensorra emocionalment i veu com el mon que tant havia somniat es del tot impossible.
La missa de Bernstein es molt més que una simple missa o un cant a Deu, entre la simfonia i la cantata barreja tots els estils possibles, des de el clàssic i la música sacra passant per el jazz, el rock i el blues des de el oratori fins la òpera i el teatre amb uns textos que de vegades semblen escrits per en Nietszche o Schoppenhauer per la càrrega nihilista que arrosseguen, una obra que va ser encàrrec de Jaqueline Kennedy Onassis per celebrar la inauguració del KENNEDY CENTER de Washington l’any 1971 i que l’autor, més conegut per les seves obres de Broadway que no pas per la seva obra més “clàssica” va saber afegir el sentir desencantat de la societat d’aquella època.
Precisament aquest desencant es el que més es fa notar en la part central de la obra que com en una novel·la ens presenta personatges i situacions, després entra en un fort conflicte i finalment arriba la resolució, una resolució en que la esperança queda com un simple recurs del protagonista en la seva desesperació.
Aquest es potser el millor dels concerts que he sentit aquesta temporada al AUDITORI de Barcelona, ha estat un encert no acabar amb una obra dels “40 PRINCIPALES” del classicisme i descobrir-nos una obra tant carregada de poesia, grans interpretaci´ns de tots els components, dels cors, dels solistes ( especial menció a els membres del COR DE TEATRE, cada un amb el seu personatge) amb el gran oficiant William Dazeley i especialment per Bernat Rosés, el nen que fa un parell de setmanes ens va impressionar a tots durant el concert de DANNY ELFMAN i que aquí torna a actuar com a solista.
Ara esperem la temporada que ve, que ens tornin a regalar sorpreses com aquesta i que ens tornin a fer feliços, almenys durant un parell de hores i que pensem que podem viure en un mon millor, cosa que francament es dubtable, sobre tot si la nostra estimada Europa s’entesta en menysprear la seva pròpia cultura tal com fa ara.