la noia que jugava al jardí amb el seu violí
LA NÒIA QUE JUGAVA AL JARDÍ AMB EL SEU VIOLÍ.
(Joaquim Parera)
Crònica del concert del passat divendres 5 de Juny al auditori de Barcelona.
DIRECTOR: Giovanni Antinini.
INTÈRPRETS: Patricia Kopatchinskaja (VIOLÍ); formació IL GIARDINO ARMONICO.
OBRES: Concert en do major, RV 191, concert en Mi bemoll " LA TEMPESTA DI MARE", Concert en Do Major, Concert en R Major " IL GROSSO MOGUL" (Antonio Vivaldi); concert en Fa Major (Giuseppe Sammartini); L'AME OUVERTE (Giancinto scelsi); Concerto Grosso " LA FOLLIA"; Capriccio nº 2 (Salvatore Sciarrinno).
Sempre es un plaer retrobar-se amb una solista de la talla i qualitat com es Patricia Kopatchinskaja, el seu art amb el violí així com la seva manera de gaudir cada interpretació i de jugar amb les notes fan que un concert amb aquesta solista transcendeixi el pla únicament musical i es converteix en una altra manera de gaudir de la música.
el concert no era només un concert de la solista, era abans de tot un concert “amb solista”, la violinista intervenia en algunes peces .
Tant la formació IL GIARDINO ARMONICO com la violinista eren més que simples executors de unes peces musicals, com Glenn Gould creia un intèrpret a de ser més que un recreador, ha de ser creador amb el material que se li dona al artista, la interpretació ha de ser dinàmica en el sentit de que el intèrpret ha de fer seva la obra i així o van fer tots plegats , tenint en compte que durant molt de temps i ben bé fins a començament del segle XIX molt sovint les partitures no marcaven ni tempos, ni transicions i molts cops deixaven frases sencers que devien omplir els mateixos músics amb una certa dosi de assajada improvisació doncs Tant el formació IL GIARDINO... com la violinista han fet això, a partir de partitures en estil molt fidels a les originals s’han adjudicat amb tot el dret el rol de creadors de una obra ja feta, dotant les partitures de una llum i vida que molt pocs cops s’han pogut sentir, totes les interpretacions van ser més que memorables , però algunes quedaran realment per el record.
La interpretació del concert en D major de Vivaldi en que el instrument solista era la flauta Barroca que tocava Giovanni Antonini i que s’ens mostrava un gran intèrpret per un instrument en certa manera menyspreat o el virtuosisme de Koppatchinskaja amb la molt forta complicitat de la resta de la formació, especialment a LA TEMPESTA DI MARE de Vivaldi en que en un moment donat, la violinista sembla desbarrar i rascar amb força les cordes del seu violí i tot seguit la segueix la resta de la formació creant un deliciós caos musical que hauria fet les delícies de John Cage o a IL GROSSO MOGUL també de Vivaldi en que en la violinista arranca en una mostra de increïble i neuròtica virtuositat jugant com ella sap amb el violí i al cap de una estona, s’atura de cop i fa un gest com dient: apa, ja està; i tot seguit tots tornen tocar com si res creant una mena de gag en el concert.
Un no pot dir que es el que més li va agradar del concert ni quina peça, totes, des de les barroques fins a les dues peces contemporànies (que eren més aviat curtes però que tampoc calia que fossin més llargues), per exemple: LA FOLLIA de Geminiani (amb Anonini a la flauta) en que de una forma molt especial sembla narrar els quatre estats de la histèria que cent anys més tard en donaria constància el doctor Charcot en els seus estudis.
En fi, no cal di res més un concert que es podria qualificar de meravellós ple de grans moments i de grans plaers i el gran plaer de veure una gran concertista i una petita gran formació amb un esperit jove i ple d’energia i que tots plegats ens van regalar el seu gran amor per la música.