LA PAETICA LICEÍSTICA.
LA PATÈTICA LICEÍSTICA.
( Joaquim Parera Albiac)
(crònica del concert celebrat el passat 7 de maig al auditori de Barcelona)
INTÈRPRETS: orquestra del gran teatre del liceu, Kai Gleusteen.
DIRECTOR: Josep Pons.
OBRES: les hèbrides –obertura-, concert per a violí i orquestra núm 2: Felix Mendelssohn.
Simfonia n´m, 6 “PATÈTICA” EN SI MENOR: Piotr Ilitx Txaikovsky.
Ho he de reconèixer, jo amb la simfonia patètica sempre he tingut un problema, no es pas que no m’agradi, al contrari m’entusiasma, el problema el trobo en la seva execució en directe, si be tant els primer, segon i quart moviment sempre li trobo el punt just amb el tercer moviment sempre em torn més perepunyetes.
La patètica te una estructura novel·lística i dramàtica es com una gran tragèdia grega escrita Thomas Mann –ostres així semblo culte hi tot-.
La narrativa de la obra ens comença a parlar de la inquietud, alguna cosa ha de començar, però com, aquí tenim un conflicte, comença amb una pesadesa, un neguit que sota la forma d’un fagot es comença a formar en l’interior del protagonista, a aquest seguit li segueix un fort conflicte interior creatiu que s’alterna amb petits tocs de lluïdesa i d’alegries després es transformen en decepcions i tornar a intentar el mateix projecte fins que finalment la obra ha estat acabada malgrat el dolor del que la crea.
El segon moviment es el triomf del creador, per fi aconsegueix assaborir els fruits del èxit, la satisfacció de la obra ben feta i el reconeixement.
El tercer moviment es el complicat d’interpretar, tant per el que l’executa com per part del que l’escolta, el tercer moviment pot sonar triomfal ple d’alegria, però aquesta alegria es transforma en frenesí i aquest frenesí es transforma en un tren desbocat i en bogeria, o almenys es el que tindria de ser, perquè molt sovint el director oblida aquest fet i l’únic que fa es mostrar una gran alegria i triomf i deixa de banda el frenesí, la bogeria el caure en un pou sense fons moral tal i com volia presentar Txaikovsky i s’oblida de la tragèdia del compositor.
Finalment el tercer moviment es, ha de ser d’una gran tristesa, la reflexió sobre el que s’ha viscut sobre els seus actes i el pes de la vida sobre un mateix fins arribar al punt de no retorn.
Josep Pons va saber dirigir el primer, segon i quart moviment, però com molts directors va oblidar del que realment significa el tercer moviment i el va convertir simplement en una marxa triomfal, cosa que treu tot el sentit del quart moviment, ple de tristor, també es problema del públic, que no vol sentir el dolor si no veure el triomf i per això gairebé sempre en acabar el tercer moviment, el prenen com a auto-conclusiu i arrenquen a aplaudir, per sort, Josep Pons, al final del quart moviment va aconseguir allargar el silenci final uns 20 segons sense aplaudiments cosa que va ajudar a copsar tota la força del lament del compositor i a poder gaudir de uns moments de catarsi.
En quant a les obres de Mendelssohn la execució va ser perfecte, si be s’ha de reconèixer que la obertura de LES HEBRIDES per si sola et deixava amb una certa gana, potser hauria valgut més la pena fer la obra sencera, però clar després no podríem haver gaudit del concert per a violí i orquestra magníficament per Kai Gleusteen, es a dir una cosa val per l’altre i malgrat que va ser un concert irregular es va poder gaudir només malgrat algunaaaa petita errada, errada que no penso anomenar.