LA RESURRECCIÓ DE MAHLER (segona Simfonia)
RESUSURRECCIÓ. ( Joaquim Parera)
Mahler a la batuta.
INTÈRPRETS: O.B.C, Cor de cambra del palau de la música, cor lieder càmera, cor madrigal.
Camilla Tilling: Soprano, Gerhild Romberger: Mezzosoprano.
Dir: Pablo González.
Els passat 13,14 i 15 de març la Orquestra Ciutat de Barcelona (o.b.c.) sota la batuta del seu director titular Pablo González van interpretar la simfonia “resurrecció” de Gustav Mahler.
Aquesta simfonia, la segona de gairebé 10 –no va arribar a la desena per els pels- i va ser composada entre els anys 1.888 i 1894, una tasca titànica ja que totes les simfonies de Mahler eren de una grandiositat i complexitat exemplars, venia a ser com un hereu de Richard Wagner però amb la diferència de Wagner es que amb Mahler les frases musicals son més curtes i a mes tenen un final clar. Aquesta simfonia, com totes les simfonies com cal esta dividida en quatre moviments que formen un tot narratiu, una narrativa èpica en aquest cas en que des de el aparentment fúnebre inici del primer moviment que va alternant moments de solemne foscor amb altres carregats de grandesa, fent memòria del passat del protagonista, com si ens estiguessin preparant per un flashback i aquest flashback apareix al segon moviment, un flashback que ens mostra la vida i les alegries del “homenatjat”.
Però al tercer moviment el autor es mostra més burleta, inspirant-se en la predica de Sant Antoni als peixos fa una burla a la ximpleria humana amb una sèrie de temes que van entre el patètic al obertament còmic amb unes més que clares referències a la música hebraica per acabar d’arrodonir la conya, recurs que també va fer servir a la simfonia 1ª: TITÀ, anterior a aquesta, aquesta “broma recurrent” ajuda a trencar una mica amb la pompositat quasiwagneriana dels seus temes, petites gotes de humor per preparar-nos per a la grandiositat final que ens prepara, perquè el quart moviment es d’una grandesa aclaparadora, carregat d’emoció.
Sobre uns versos de F. G. Kolpstock se’ns parla primer del dolor, un dolor que va més enllà del pla físic i que veu només en la mort la veritable cura, després passa ens parla del descans de la mort, una mort passatgera i la seva posterior resurrecció , no es pas una mort física es la persona que mor quan pateix un fort trasbals un canvi tant dràstic que només li queda deixar morir el seu propi jo i ressucitar en un altre esser, amb el mateix cos, la mateixa cara però amb l’esperit més fort o almenys diferent.
La grandesa del moviment final que va increscendo, començant per un anhel i acabant amb una apoteosi de veus, instruments i sentiments francament aclaparadors.
Va ser un gran concert, i Pablo González va demostrar que si s’ho proposa pot ser el millor Mahler possible i no ho dic simplement per la semblança física, que son pastats si no per la emoció que es capaç de treure del pentagrama i de com la pot arribar a transmetre