L'ALÈ DE LA VIDA
L’ALÊ DE LA VIDA.
(crònica de la obra representada el dia 18 d’octubre al teatre del foment de Martorell)
Autor: David Hare.
Adaptació: Magda Puyo, Mònica Bofill.
Direcció: Magda Puyo
Intèrprets: Mercè Arànega (Madeline), Anna Güell (Frances)
La vida passa, els errors comesos de vegades son imperceptibles per nosaltres, les nostres febleses, si tenim sort es van esvaint amb el temps i si tenim encara més sort, ens podem reconèixer en elles i ajudar-nos a perdonar als altres i fins hi tot a nosaltres mateixos.
La obra de David Hare L’ALÈ DE LA VIDA ens mostra dues dones intel·lectualment despertes, molt viscudes i que tenen un nexe en comú: un home, el que va ser marit de la Frances.
La Frances viatja una illa al sud d’Anglaterra a on viu la Madeleine, ambdues son madures i el fet de compartir el mateix home durant 25 anys ha creat un cert lligam entre elles, la Frances busca respostes, quines? Segurament ella mateixa no n’està segura, el que si sap es que necessita parlar urgentment amb la Madeleine a l’illa, un lloc a on només es pot arribar amb transbordador, la arribada es tensa, però desprès de una nit de boja a base de té rooibos la Frances perd el darrer transbordador de la nit havent de passar la nit a casa de la Madeleine.
Si Tenesse Willyams hagués escrit aquesta obra segurament hi hauria hagut una bona dosi de sang i fetge no literal, però David Hare aposta per la humanitat de les seves protagonistes.
Mercè Arànega i Anna Güell creen els seus personatges de forma que la seva maduresa es fa patent en les seves emocions, silencis i dubtes, mirant el seu passat i recordant les seves accions, molts cops no volen recordar el que van fer, ni el que sentien, però això es quelcom que ningú no pot controlar i si no es controla per algun lloc ha de sortir i de vegades la millor porta de sortida es el propi cor.
Les dues protagonistes no s’odien, però els es certament incòmode estar la una al davant de la altra i aquesta incomoditat es el sostén de la seva relació inicial, sense aquesta incomoditat potser cap d’elles hauria obert la boca.
Frances es en aparença una dona insegura, però no pas prou com per no enfrontar-se a una dona aparentment més forta que ella, però la única fortalesa de Madeleine es que aparentment mai a tingut res a perdre.
La obra oscil·la constantment entre la ironia i la emoció, mai s’arriba al drama profund, que potser hauria estat més fàcil, però menys creïble, aquí els personatges no s’odien si no que s’aprecien i encara que no ho sembli, senten una certa empatia la una per la altre.
Veient a Mercè Arànega i a Anna Güell al escenari no veiem dues actrius, veiem dos personatges, dos essers vius que lluiten perquè el futur no esdevingui un seguit de decepcions i en el que hagin d’estar pendents del egoisme aliè, sempre pendents del que vol la seva parella, dels capricis de un amor que sempre fuig, amb Mercè Arànega i Anna Güell veiem dues dones que només es tenen a si mateixes i elles ho saben i han arribat a un punt que ja no necessiten a ningú, que el viscut poc importa i en que el millor encara està per arribar, veuen el futur i per el millor es reserven el darrer alè de la vida.