MAHLERFUREVER
MAHLERFUREVER.
Joaquim Parera
.
(crònica del concert celebrat el passat 23 de gener al AUDITORI de Barcelona).
OBRES.: GOYESCAS, INTERMEZZO –Enric Granados-, CONCERT PER A PIANO I ORQUESTRA Nº2, -Franz Liszt-, SIMFONIA Nº5 –Gustav Mahler.Ç
DIRECTOR. Nicholas Angelich.
INTÈRPRETS: O.B.C., Pinchas Steinberg –Piano.
Una simfonia de Mahler sempre fa patir, es un autor que no es fàcil de tocar i qualsevol cosa pot acabar en simple execució sense més, afortunadament no va ser així, però podria haver estat.
La primera part del concert conformat per el intemezzo de GOYESCAS de Granados i el concert per a piano i orquestra de Franz LIszt va fer patir una mica, si ve le intermezzo va tenir una molt bona execució el concert de Liszt ja va ser una altra cosa, la raó? La obra en si, una obra que molts solistes no volen interpretar per moltes raons, la principal es que la mateixa obra no es si no un aprofitament de treballs de joventut, més que aprofitament podríem dir recuperació amb la que el autor va voler crear un poema simfònic, però en certa manera es troba a faltar l’ímpetu, la grandesa d’anteriors treballs, aquest concert, sense ser una mala obra no està a l’alçada de altres obres del mateix autor, a més, un tenia la impressió de que al solista Pinchas steinberg li passava quelcom, com si anés a mig gas, clar que va ser el concert de dissabte, no vaig poder sentir ni el de divendres ni el de diumenge així que suposo que a aquests altres concerts estaria més inspirat.
Per altra banda a la segona part, amb la 5ª simfonia de Mahler la grandiositat va estar servida, malgrat el trompetista solista –Angel Serrano- va iniciar la peça de forma en excés aguda i que se li va escapar algun “gall” –aquesta simfonia comença amb un solo de trompeta que fa d’obertura al peculiar univers Mahleriá, uns compassos que han de ser solemnes i greus- però va ser l’ùnic problema ja que la resta de la obra va ser executada de forma impecable per la orquestra amb fortes dosos d’emoció gairebé visceral, grandesa i intimitat –especialment al quart moviment, un adagietto gairebé místic, el punt de serenor que cal per el gran i alegre darrer moviment que esdevé una oda a la vida, a la vida entesa com un sentiment de joia que, molt de tant en tant i amb permís de les circumstàncies personals i d’entorn de a tots ens omple.