MEMÒRIA DE LES OBLIDADES
MEMÒRIA DE LES OBLIDADES (històries de dolors enterrats en la eternitat)
(per Joaquim Parera)
crònica de la estrena el passat 25 de novembre al CASINO PRADO de Sitges.
Autora: Tecla Carbonell.
Actriu: Rosa Andreu.
Composicó i interpretació musical: Ferran Barrios.
Veus en off: Martas Grau, Josep Maria Tusset.
La memòria es molt fràgil, es el que pot ajudar a entendre el pressent i prevenir el futur, de vegades la memòria s’ha de buscar, descobrir quines eren les seves veus, les seves cares, quins eren els seus sentiments, els seus somnis, les seves pors, de vegades queden enterrades en un oblid forçat per la desídia, la comoditat o la por o simplement perquè hi ha qui diu que reivindicar el dolor i la por de persones donades per perdudes, per perdedores o per el que sigui no val la pena i potser dirant això amb un somriure maliciós
Maria Grau Mondet, Ana Pérez Gómez, Dolores Diaz Vale, Teodora Prieto Gutierrez o Elisa Cardona son 5 noms anònims 5 dones enterrades en una fossa comuna sense noms al cementiri de Tarragona, dones que van patir empresonament entre 1941 i 1942 al convent de les Oblates de Tarragona i que cap d’elles va sobreviure, totes van morir de malalties, de pena, o de solitut o afusellades i cap d’elles saben exactament perquè eren allà, la majoria de les recluses no sabíen perquè eren allà, simplement sabien que van ser denunciades, algunes simplement per haver botat a la república,altres per no se sap perquè eren allà, totes van patir un consell de guerra amb la sentencia ja signada.
A partir de històries anònimes Tecla Martorell ha creat quatre històries i mitja de dones condemnades a morir i la actriu Rosa Andreu ha donat cara, cos i veu a aquestes dones que com totes les dones d’aquella època els va tocar patir i ho fa des de la més profunda emoció i tendresa en una obra que ens parla d’un passat però que per circumstàncies inesperades ara s’han convertit en més actuals que mai.
Veure a Rosa Andreu sobre l’escenari interpretant a totes aquestes dones, amb tota aquella humanitat, emocions contingudes i capacitat de transmetre tants sentiments ja fos desesperació o incredulitat o ràbia es donar veu a persones a qui se’ls va robar la vida i les esperances i que finalment van anar a parar a una tomba anònima patint per els seus fills o simplement per no saber com han anat a parar allà i ara, per un cop, i ara gairebé 80 anys més tard tenen veu, una veu solitària sobre un escenari desitjant que altres ànimes participin en el seu dolor.
