PARADIS PINTAT
PARADÍS PINTAT
(Joaquim Parera)
(l’àngel que volia ser àngel)
(crònica de la estrena al casal cultural d’Ullastrell el 29 de maig del 2016)
DIRECCIÓ: Ferruccio Cainero.
IDEA ORIGINAL I GUIÓ: Ferruccio Cainero i Pepa Plana.
PALLASSA: Pepa Plana.
VEU EN OFF: David Verdaguer.
S’alça el teló i es veu un quadre amb quatre àngels pintats en diferents postures: com es diu la pel·lícula?... no espera això no va així, tornem a començar.
S’alça el teló i es veu un quadre amb quatre àngels pintats en diferents postures , un d’ells està inquiet, es un àngel que no es troba còmode pintat a aquest quadre ficat a la part de sobre d’un moble de menjador, s’adorm dret, te picor s’avorreix i vol sortir del quadre, veure el mon descobrir el que hi ha en el seu diminut entorn, jugar amb la caixa de música de maneta, el coixí de cosir i volar, sobre tot volar i ser àngel de la guarda.
Però no sap volar...
Vet aquí el darrer espectacle de la pallassa i actriu Pepa Plana, un espectacle a priori naïf que ens vol arrencar el somriure del públic (i ho aconsegueix) amb les senzilles peripècies d’aquest/a àngel innocent, que veu la vida des de el prisma del quadre a on ha estat confinada i de les revistes del cor celestials que narren les aventures dels atractius arcàngels.
Pepa plana, com de costum sola a l’escenari i pràcticament sense paraules crea un mon de somni, una il·lusió senzilla però eficaç que ens parla dels somnis i de la crua realitat.
Vet aquí un petit gran espectacle amb un personatge petit, per no dir diminut en que de cop i volta es troba amb una realitat que la sobrepassa i li produeix un dolor que transmet al espectador perquè si be aquest es un espectacle clown, fa el que fan els clowns: mostrar la realitat des de el prisma de la il·lusió, encara que aquesta realitat ens faci mal i la vulguem ignorar.
Gràcies Papa Plana.