PER UN SI O PER UN NO
PER UN SI O PER UN NO.
Per Joaquim Parera
( Crònica de la estrena de la obra PER UN SI O PER UN NO el 15 de gener del 2021 al TEATRE AKADÈMIA),
AUTORA: Nathalie Serraute.
DIRECCIÓ Elena Fortuny,
TRADUCCIÓ: Albert Tola, Isabelle Bres.
ADAPTACIÓ Albert Tola.
INTÈRPRETS: Maria Pau Pigem, Isabelle Bres, Daniel Cuello-esparrell.
UNA PRODUCCIÓ DE: Vintana Teatre i teatre Akadèmia.
De vegades quan un expressa un sentiment mentre n’amaga un altre es fàcil que una entonació, una paraula o una pausa de més delati els nostres veritables sentiments i pensaments, aquesta paraula o pausa pot portar unes conseqüències inesperades, unes conseqüències que poden trigar anys en fer-se paleses i que quan es manifesten poden arribar a ser devastadores, aquest es el tema que tracta la obra PER UN SI O PER UN NO.
Recordo haver vist aquesta obra fa molts anys amb Juanjo Puigcorbé i Josep maria Flotats la obra estava be.... això però li mancava quelcom, de fet la obra en si no em va agradar, així doncs quin sentit te tornar a veure una obra de teatre que en el seu moment no em va agradar? Doncs simplement perquè se’m va quedar a la memòria, hi havia quelcom que es va quedar hivernant dintre meu esperant a tornar a sortir i no sabia jo que era i ara ho se.
E la primera versió que vaig veure en Puigcorbé i Flotats actuaven com si fossin dos cockneys estirats, sobresaturats de camamilla i incapaços de transmetre cap mena de emoció que no fos exhaustivament estudiada i verificada i tramitada per el seu anàlisi, en canvi, en la versió Elena Fortuny els personatges es veuen impel·lits a sentir, emocionar-se, plorar, riure, patir, en fi comportar-se com a essers humans en una situació emocional kafkiana en que la realitat esdevé estranya, en que el mon es converteix en una gran institució de anàlisi i judici de conductes i pensaments, perquè es vulgui que no molta gent es veu capaç de jutjar encara que sigui sense cap mena de coneixement de causa.
PER UN SI O PER UN NO ens mostra dos personatges sense nom però perfectament identificables, una d’aquestes persones va reaccionar a uns fets que li va dir l’altre persona, però d’una manera que no devia, que la delatava i a partir d’aquí tot va començar i la obra parla sobre aquest fet, el que podria ser una simple anècdota es la base de la narració i de l’anàlisi que fa la autora de la nostra necessitat de sentir-nos de vegades essencials, de de com volem ser complaents encara que no ens complagui, de importar a algú i la força de les actrius - especialment Maria Pau Pigem – es mostren en tota la seva grandesa, no son marionetes en un mon irreal, son essers humans en el mon irreal que habita en les seves emocions i pensaments.
Isabelle Bres es veu fràgil al començament, tímida, però la personalitat del seu personatge va apareixent poc a poc i se’ns mostra amb una gran força, no una força física si no una força que va més enllà dels ulls, Maria Pau Pigem ens mostra un personatge fort, decidit, que es ap imposar, veiem una persona “triomfadora” acostumada a manegar els altres o almenys a donar ordres, amb una grandesa que s’imposa al escenari i que fins i tot en algun fa una certa por però que finalment esdevé humana i fal·lible.
Es aquesta una obra sobre coses no dites, guardades en clau i pany dintre nostres i que de cop, surten i quan surten ens mostrem tal com som.
Es aquesta una bona adaptació, amb força i humor, no es una comèdia, però les paraules i les intèrprets ens fan veure-la amb un somriure als llavis.
