RHÜMIA
RHÜMIA.
(Joaquim Parera Albiac)
Crònica de l’espectacle ofert al teatre del foment de Martorell el dia 16 d’octubre del 2016.
AUTORIA: Rhum&Cia.
Direcció Marti Torras Mayneris.
INTÈRPRETS: Jordi Martínez, Joan Arqué, Pep Pascual, Rojer Juliá, Mauro paganini.
DIRECCIÓ MUSICAL: Pep Pascual, COMPOSICIÓ MUSICAL: Pep Pascual, Mauro Paganini.
Ser Pallasso no es cosa fàcil, un pallasso de deixar dignament la seva dignitat a un costat i convertir-se en una caricatura del nostre mon, dels caràcters humans i de sobre tot les seves febleses.
L’orgull, la prepotència, la covardia, la valentia, la fanfarroneria, el riure fàcil o la seriositat son directament sobredimensionats i ridiculitzats per el pallasso i amb aquesta obra –RHÜMIA- el que es fa és, sobre tot, una declaració dels principis pallassescos, pallassos clàssics, en un decorat que sembla tret d’un somni de Kurt Weill i amb uns personatges que en el seu dia a dia es comporten tal i com el que els agrada ser: PALLASSOS.
MARTI TORRAS MAYRENIS:
Son CLOWNS d’estètica clàssica però amb humor contemporani, amb molta música... no deixen de ser els típics números de pallassos però amb entrades readaptades i altres de nova creació.
Però sobre tot es un espectacle teatral, per el qual te, encara que sigui agafat amb pinces una certa narrativa.
M. T. M.:
La narrativa la vàrem trobar entre tots, veníem de fer un altre espectacle que també tenia una narrativa –un espectacle que es deia RHUM- i vàrem intentar seguir amb el mateix patró, però aquest cop ens basàvem amb la arribada de un nou membre a la família –Mauro Paganini- i com aquest personatge s’integra a la” troupe”, aqiest espectacle te el seu origen en un espectacle que havíem de fer amb en Joan Montanyès –en MONTI- però malauradament en Joan va morir, l’espectacle es deia RHUM i be, tots venim del mon del teatre menys en “Pepinu” (Pep Pascual) que venia del mon de la música, aleshores vàrem intentar construir una troupe de pallassos, normalment aquest tipus de pallasso clàssic només es veu en el mon del circ... nosaltres que que volíem fer es portar els pallassos dintre del teatre... i crear una troupe es complicat, molts pallassos ens ho diuen, normalment van dos, tres... però amb 5 es ja crear una família.
Una de les coses importants en aquest espectacle es la música.
Tangos, IMAGINE, flamenco, GODSPELL (es un dir).... tot això apareix en diferents sketxos, un cap manipulat per un ventríloc frustrat canta el seu tango, els mariatxis, els bombers... tot s’hi val amb uns instruments manufacturats a partir de caixes, mobles... tota mena d’estris i també amb clarinet, saxo, una serra... tots aquests instruments omplen de música ja segui alegre o trista, burleta o seriosa o seriosament burleta, tots aquests instruments magníficament... tocats? Jugats? Per als pallassos en el seu discurs vital, fins hi tot l’espectacle te el seu moment “Harpo Marx” amb una meravellosa interpretació amb serra.
M.T. M.:
En la música El crack de tots es el “PEPINU” que també ha fet la direcció musical em mirat segons quin número musical feia cada un, qui li tocava el FLAMENCO, qui feia el tango... i com que tot s’ha creat a l’hora, ha sorgit durant els assajos doncs ha anat canviant, el número de la flamenca ve de un primer número que era d’òpera, d’una cantant d’òpera, que ja van fer en Charlie Rivel..., en Monti durant molts anys i nosaltres l’hem refet ambientant-lo al mon del flamenco.
Quan un surt de la feina després d’hores de treballar es canvia de pell i es una altra persona, la persona que els seus amics i familiars tenen la sort o desgràcia de conèixer, però que passa amb els pallassos? Que passa quan acaben la feina i tornen a casa?
M.T.M.:
Doncs segueixen sent pallassos, de totes maneres segons a quines cases entres allò es una mena de circ, no? La manera en que ens afrontem a segons quines situacions i el que volem dir es que aquests CLOWNS quan arriben a casa segueixen fent el ximple.
A més hi ha aquesta declaració de principis que va fer el “MONTI” en el seu temps i que nosaltres em readaptat i que diu: be si som a casa que em de fer? Doncs no ens oblidem de qui som i seguim fent el pallasso, així que... es important treure una mica de ferro a la vida i poder en riure’ns de tot... es aquest punt poètic que fa que l’espectacle a part de tenir gags i humor tingui aquest punt de reflexió que de vegades ens fa plantejar que potser no ens em de prendre tant seriosament la vida.
Però be: que es exactament un pallasso? Un individu amb la cara feta perquè li plantin pastissos de nata? Un sapastre genial? Algú que en els seus intents per ser normal es converteix en algú fora del normal? Algú que vol fer el que fa tothom però ho vol fer a la seva manera?
M.T.M.:
El ser pallasso es una forma de vida, es una persona que tria intentar fer feliç a l’altre gent a costa de la seva pròpia desgràcia, normalment el que es fa es en riures de la desgràcia dels altres perquè tu et sentis be, el pallasso fa el contrari, o fa a conta seva, nosaltres vàrem apostar molt per ser pallassos gamberros, no volíem fer un pallasso càndid, no volíem reflectir la tristesa del pallasso quan s’apaguen els llums... suposadament quan acaba la funció tothom se’n va a casa... es posa el vestit de persona normal... agafa la dignitat i vinga... , no nosaltres del que volíem parlar era dels que mantenen aquest esperit quan son a casa... es una forma de vida que si serveix una miqueta perquè la gent rigui, que sigui una miqueta més feliç i fer que tingui l’anima neta, encara que sigui per una estona ... doncs tot això que ja tenim, no?
Si, ser pallasso no es fàcil, en un mont en que sembla que la gent gaudeixi amb el patiment dels altres, a costa dels altres hi ha un grup de resistents que encara son capaços de distorsionar els seus miralls i entregar-nos un tros d’ells mateixos perquè riem una miqueta.
Llarga vida als pallassos