ROMANTICISMES DEL PRIMER ALS DARRERS
ROMANTICISMES DEL PRIMER ALS DARRERS
( Joaquim Parera)
(crònica del concert celebrat el darrer 31 de novembre al auditori de Barcelona)
Intèrprets: O.B.C, Viviane Hagner: violí.
Director: Clemens Schuldt.
Obres: SCHERZO FANTÀSTIC (Josef Suk), CONCERT PER A VILOÍ I ORQUESTRANÚM. 1 ( Max Bruch), SIMFONIA NÚM.3 “RENANA” (Robert Schumann).
El romanticisme va ser el protagonista absolut del darrer concert de la O.B.C., sota la direcció del jove director Clemens Schultd es van tocar totes les seves vessants, des de la màgia a la joia de viure passant per la tragèdia, des de el primer dels romàntics a començaments a mitjans del segle XIX fins al darrer al començaments del segle XX.
El SCHERZO FANTÀSTIC de Suk es una peça plena de llum en que lluny del seu mestre Dvorák més a prop del sentimentalisme aquí se’ns presenta una peça juganera i alegre a mig camí entre la èpica i la joia de viure, una peça que va començar a marcar la fi d’un romanticisme simfònic que va segellar Rachmaninov anys més tard, però que es una bona mostra d’un compositor que no s’interpreta massa per no dir gens i que valdria la pena poder recuperar.
Per altra banda el concert per a violí de Bruch es una peça carregada de tragèdia, el violí –magníficament interpretat per Viviane Hagner- comença amb un crit de dolor i segueix amb una força càrrega de tristor, un llarg lament que en el segon moviment segueix amb una gran tristesa provocada per el trauma inicial, la tristesa poc a poc es va asserenant i es comença a convertir en un record que en el tercer moviment es converteix en un cant a la esperança vins acabar amb un petit esclat de llum, potser demà serà millor ens diu.
Per altra banda la simfonia “RENANA” de Schumann es una prototípica oda exaltant els paisatges i les gens del seu país, això si, amb un gran sentit de la grandesa i la èpica –ja sabem que aquests romàntics alemanys eren molt donats a la èpica-, amb un gran leit motiv inicial –que per cert James Horner va plagiar per WILLOW, però li perdonem- els paisatges canviant amb la meteorologia,, el dia radiant i la nit fosca i freda, els vents, la seva gent i el tipisme –res a veure amb els tippis amerindis-, aquesta es pot dir que es la simfonia que ho va començar tot, amb la que va néixer el veritable romanticisme simfònic i que va marcar la evolució de la música durant els següents 75 anys.
La evolució del romanticisme, en aquest concert, dirigit per un director jove que dona pas al sentiment per sobre la grandiositat, en que la tragèdia es realment tragèdia, la màgia està en el esperit i la èpica es conseqüència de la visió es una gran mostra de coneixement del art, no ja com a simple intèrpret, si o fins hi tot com a creador.