SHUMANNCHUBERTHAENCHEN, HUG! ( o la crònica del concert celebrat el passat 12 de novembre al auditori de Barcelona)
SHUMANNCHUBERTHAENCHEN, HUG! ( o la crònica del concert celebrat el passat 12 de novembre al auditori de Barcelona)
Per Joaquim Parera.
INTÈRPRETS: O.B.C, Pablo Ferrández (violocell), Hartmut Haenchen (director)
OBRES: Concert per a violoncel i orquestra de Robert Schumann, Simfonia en do major “LA GRAN” DE Franz Schubert.
Aquests romàntics alemanys.... si es que no tenen remei! Quan se’ls fica una cosa al cap només se la poden treure de sobre fotent-se un tret a la closca – o com en el cas que ens ocupa tornant-se una mica grillats-
I es que aquest concert semblava un concert temàtic –en el bon sentit de la paraula-, primer amb el concert per a violoncel de Schumann, ja en les seves acaballes, de fet només faltaven 6 anys per a la seva mort i la seva estabilitat mental ja començava a tenir pes tant en la seva vida com en la seva obra, però amb la seva obra aconseguia si fa no fa donar un toc molt més personal, aquest es el cas d’aquest concert per a violoncel, no es pas un típic concert per a violoncel i orquestra amb tres o quatre moviments com era costum, aquest concert son tres moviments junts, units en que els canvis de to denotaven una preocupació per la seva suposada follia. Tres estats anímics apareixen en el concert, gairebé junts i sense cap mena de transició i aquests estats els dona la veritable veu el violoncel, aquest cop tocat per Pablo Ferrández que interpreta las seves pors mentre la orquestra li parla a cau d’orella, la tristesa, sobre tot al començament, que si be després sembla que l’entorn li es més propici sempre acaba derrotat en la primera part i que fins als darrers moment no sembla aixecar el cap, i l’aixeca, com si la vida li donés una segona oportunitat i en comunió amb la orquestra s’enfila fins els núvols amb el geni de Pablo Ferrández que aconsegueix treure del seu instrument tota la força emotiva que requereix.
Per altra banda la simfonia de Franz Schbert “LA GRAN” es com una sortida d’aquestes pors, després del seu fracàs per poder acabar la seva simfonia nº 8, coneguda com INACABADA de la que només va poder composar dos moviments i en el seu segon moviment ja es veia que no se’n sortia per la seva malaltia, però després quan va superar la primera fase de la seva malaltia va composar la que consideraria ell mateix com a gran simfonia,: LA GRAN la seva novena simfonia (el numº 9 per els romàntics alemanys era tabú en el que a simfonies respecte ) i la va crear, una novena grandiosa , èpica, amb la que volia sortir de la desesperació que li provocaven les seves continues febres i deliris, per això comença plàcidament, com si es despertés per després esclatar en sonoritats i colors, a poc a poc, deixant que vagin sortint les emocions fins a una gran final en que ja en el frenesí no es sap diferenciar la alegria de la follia.
L’autor semblava que veiés venir la mort i precisament, com assumint-la des de feia anys recorda els bons temps passats, les coses vistes i la rep finalment amb una gran final plena de grandesa i es que si ens ha de venir a buscar la mort donem tot el millor que tenim, almenys que ens recordin més vius que mai.