SITGES 2016 O L’ANY EN QUE TOTS VOLDRIEM UN TELETRANSPORTADOR.
SITGES 2016 O L'ANY EN QUE TOT SOLDRIEM UN TELETRANSPORTADOR
( Joaquim Parera Albiac)
El que anar al festival de cinema de Sitges es molt més que una aventura, es una mena de vocació masoquista ho tenim tots clar. Poder compaginar les diferents projeccions, en diferents espais i anant una mica molt a cegues per veure els films ens obliga a seleccionar, descartar i de vegades en penedir-nos dels films que ens interessa veure, però...: “c’est la vie du festivalieur” i durant 9 dies em anat amunt i avall corrents, menjant de pressa i dormint menys, no poder lligar amb la noia amb que.... no, això no toca, però això si, afartant-nos de pel·lícules fins que ens torni a créixer pel a la calba, a la cantant calba.
Ara toca fer balanç del vist i viscut i trobar virtuts en el que podríem considerar defectes i defectes en el que podríem considerar virtuts o dir el que pensàvem i pensem de tants i tants films vistos i alguns oblidats.
INNAUGURACIÓ/CLOENDA.
El criteri que es fa servir per escollir els films per inaugurar i tancar el festival sempre seran un misteri –i no només per mi, que consti -.
Inauguració.- INSIDE: de Miguel Ángel Vivas, amb guió de Jaume Balagueró i Manu Diez es el prototípic film “català” dels darrers anys, es a dir amb actors i actrius anglosaxons i rodat en anglès, aquest cas es tracta del REMAKE del film francès A L’INTERIEUR que alguns van considerar “molt fort” però que era ben poqueta cosa tot i tenir detalls divertits, a més a aquest REMAKE te més incoherències que el film anterior cosa que el fa més difícil de creure.
Cloenda.- THE LIMEHOUSE GOLEM: de Juan Carlos Medina, film ambientat en la època victoriana, en un escenari de misèria humana en que una sèrie d’assassinats aparentment sense connexió assolen el miserable barri de LIMEHOUSE, el film es centra en la investigació dels assassinats i el judici d’una actriu per l’assassinat del seu marit que també podria haver estat l’assassí buscat, el film es correcte, un bon telefilm amb bona factura, però res més, a més la seva conclusió es confosa i dona peu a massa conjectures sobre qui es realment el culpable, en fi, com a cloenda el festival ha tingut films més interessants i aquest la veritat no aporta massa.
VA DE PINTORS.
El cinema es un art, d’això no hi ha dubte per molt que Michael Bay i Santiago Segura vulguin demostrar el contrari i com va dir el gran Jan Svankmajer: escriu un poema, una novel·la, pinta un quadre, fes una escultura... i després fes una pel·lícula...
Bé, aquesta frase la he posat més que res per fer-me el xulo i el setciències, però a més també em va be per parlar de dos documentals dedicats uns directors força personals: SION SONO i DAVID LYNCH.
Tots dos directors a més de la vocació cineasta son també pintors –de quadres- això si, tots dos pinten i viuen des de una perspectiva totalment sobre la vida.
El primer.- THE SION SONO. D’Arata Oshima ens presenta al director Japonès des de una òptica molt propera, tant propera que gairebé ens arriba la olor de cervesa que surt de la seva boca, Sion Sono no es presenta pas com un director pompós o setciències, ens mostra com pinta els seus quadres, d’una manera totalment anàrquica i els presenta com una cosa que fa i que pot ser bona o dolenta, bonica o lletja segons com es miri, de fet pinta i mentre pinta no te cap problema en destrossar el pintat, de fet es pot dir que pinta de forma totalment contrària de com filma, ja que els seus films tenen una planificació molt cuidada.
Per altra banda el documental.- DAVID LYNCH: THE ART LIFE. De Jon Nguyen, Rick Barnes i Olivia Neergaard-holm ens mostra la vida del director de BLUE VELVET des de la seva infància fins que va començar a dirigir el que va ser el seu film de culte ERASERHEAD, durant el documental els directors ens mostren tota una sèrie de pintures, fotografies, animacions... del director a l’hora que paral·lelament descobrim alguns elements interessant de lla seva vida que ens fan entendre el perquè d’algunes imatges dels seus films mentre en David Lynch pinta el seu darrer quadre al costat de la seva filleta de 2 anys.
Tots dos documentals son molt bons i ens mostren als seus protagonistes en el seu ambient i tal com viuen i tal com viuen, pinten.
VA DE ZOMBIES.
Aveure.... que es SITGES sense una horda de zombies? Cada any al festival de cinema de Sitges hi ha un fotimer de films sobre aquesta temàtica, però molt pocs de originals o destacables, de fet avui en dia qualsevol gamarús pot fer un film de zombies copiant els èxits recents (només cal pensar en el sapastre de Julián Lara), enguany ha hagut tres films força interessants en aquest aspecte .
El primer TRAIN TO BUSAN: de yeon Sang-Ho, film que a més va rebre –i molt merescudament- el premi al millor director i efectes especials.
El film centra la seva acció sobretot a l’interior d’un tren d’alta velocitat que va de Seul fins a Busan i la relació entre un pare i la seva filla petita. Molts la comparen amb GUERRA MUNDIAL Z, però si el film interpretat per Brad Pitt ens presenta una mena de protagonista ultra perfecte, amb una família tant ideal que fa venir basques cosa que distancia a l’espectador de qualsevol drama, a TRAIN TOP BUSAN ens presenten amb un pare de família totalment creïble i unes situacions que oscil·len entre l’humor barroer i els problemes d’un pare per salvar la seva filla d’un infern, els personatges son molt propers i creïbles.
TRAIN TO BUSAN es un film divertit, enèrgic i amb un punt de terrible.
L’altre opció zombiesca va ser MELANIE, THE GIRL WITH ALL THE GIFTS, de Colm McCarthy, film ambientat en un mon post apocalíptic en que la gent s’ha tornat irracional i agressiva i que es dedica a tacar i menjar a tothom i tot a qui troben per el camí, però encara sembla que hi ha una esperança encarnada en una nena de 12 anys que sembla tenir la clau per trobar la cura a la malaltia, el film esta dirigit amb ma de ferro, amb una gran Glenn Close i la debutant Sennia Nanua com a la veritable protagonista del film i que es va endur el premi a la millor actriu.
Un altre film amb zombie, be més aviat amb un mort vivent va ser SWISS ARMY MAN, del tàndem de directors que s’autoanomena THE DANIELS i interpretat per Paul Dano i Daniel Radcliffe.
Aquest film es una comèdia amb tendències a l’absurdisme i ens parla sobre la relació entre un nàufrag i un cadàver que troba a la platja i que te greus problemes aerofàgics i d’expulsió de gasos, el film juga gairebé tota la estona entre la realitat i la il·lusió i ens parla sobre la necessitat no només de viure, si no també de sentir-nos vius, es de fet i malgrat tot una tendre visió sobre la amistat que es va endur el premi al millor film i al millor actor (Daniel Radcliffe)per un film en que el que era realment important era la història d’amistat entre els dos personatges i l’aprenentatge de la vida, però que malauradament molta gent només recordarà els pets.
QUE ESTÀ PASSANT AQUI?!!
De films sobre fenòmens estranys també en tenim uns quants, el que potser es més destacable sigui LA AUTOPSIA DE JANE DOE d’Andre Ovredal, aquest es un film no només de terror també amb misteri, fantasmes , coses que sabem que son allà però que no les veiem, d’un pare i un fill, que treballant a la morgue els envien el cadàver d’una noia i que en començar la seva autòpsia descobreixen més que no pas voldrien. Un film de terror en que sense mostrar res ens manté en tensió, amb ensurts, però amb elegància i no caient mai en la truculència, film que per mèrits propis es va endur el premi especial del jurat
Però també hi ha THE WAILING de Hong-Jing Na, film de terror ambientat en un poble perdut en les perifèries de les grans ciutats coreanes, un film amb estranys assassinats, rituals religiosos i xamànics, bruixeria amb fantasmes i dimonis i un mort vivent (dels que quan mosseguen no infecten), film que dona una visió casolana de la incursió de forces sobrenaturals en un poble amb un pobre policia una mica curt de gambals que es troba perdut en una investigació que no porta enlloc, el film va rebre el premi a la millor fotografia, que es realment molt bona, malgrat que el film sigui massa llarg i amb una final realment confós.
INTERCHANGE de Dain Iskandar es per altra banda un film sobre estranys assassinats i rituals xamànistics que es creuen en una investigació policial i sobre la experiència del protagonista, un turmentat fotògraf forense, aquest film de Malaisia es un exemple de com aquests països tracten els seus mites i llegendes i encara que te certes mancances es un film força interessant i que mereixeria que tingués una bona carrera comercial.
BRUIXES I COSES AIXÍ.
BLAIR WITCH, seqüela de THE BLAIR WITCH PROJECT Dirigida per Adam Wingard es per altra banda un fracàs estrepitós i atabalador de intent de recuperació d’un fenomen que en certa manera va néixer per morir el mateix dia, el film es confós fins a més no poder i per postres es impossible veure que està passant, un dels films més innecessaris del festival.
En canvi el film THE LOVE WITCH de Anna Biller es pot considerar un veritable despropòsit, una idea que podria haver estat bona, un homenatge als films de terror dels anys 60 i 70 en que en tot moment es respecta la estètica i la manera de rodar d’aquella època amb una bruixa que dius... aquesta bruixa caram quina bruixa i un heroi masculí caracartonat i curt de mires que donen el pego com a protagonistes, la pega del film es una manca de ritme i una durada excessiva per el que es vol explicar, amb mitja hora menys hauria estat una peça de culte.
Per altra banda EL ATAUD DE CRISTAL de Haritz Zubilaga no ens parla exactament d’una bruixa però si de com la rancúnia pot devorar-nos, el film, si be es un veritable tour de force per la seva (única) protagonista –Paola Botempi- s’ha de reconèixer que es massa sorollós, inversemblant i a estones ridícul, el film es basa en una idea que allarguen al màxim i més del que es podria però que finalment es queda en res.
Una altra bruixa, més o menys, més menys que més es la protagonista de GRAVE de Julia Ducournau, aquest cop no es pot dir exactament bruixa però si que es una noia que fa por, el film ens parla de una noieta virginal i vegetariana que entra a estudiar a una facultat de veterinària d’elit i que a partir de que ha de passar una proba ritual d’estudiants comença a tenir més gana del costum i menjar coses que no en te costum, de fet ningú en te costum des de els temps d’Hannibal Lecter, el film tot i que va guanyar el premi al millor director novell la veritat es que... be, es massa sorollós i les reaccions dels personatges son difícils d’entendre.
WESTERNS!!!
Al festival també s’han pogut veure un parell de “westerns” la mar de curiosos, el primer HELL OR HIGH WATER, dirigit per David Makenzie es si fa un western, amb dos lladres de bancs i dos xèrifs que els empaiten per un escenari totalment dessolat, ple de pobresa i pols del desert, el film –a part de la trama- es molt en la línia dels films de Sam Peckinpah amb uns personatges que o be ho han perdut tot o be es troben en les acaballes del seu temps, un film trist però que ens manté amb un somriure constant amb uns personatges que del primer al últim ens cauen be tot, ja siguin els bandits ja siguin els xèrifs.
Per altra banda en Werner Herzog ens va portar SALT AND FIRE un altre western en que res n es el que sembla, de fet es un western ecològic, o potser un film amb una trama política, o be es un film sobre el retrobament amb si mateix?, el que si és es que aprofita al màxim els escenaris en que s’ha rodat i mai es un film tràgic ni violent, es fins hi tot un film “maco”.
HA TORNAT!!!!!
Si senyores i senyors, GODZILLA ha tornat definitivament al cinema amb SHIN GODZILLA, enorme film dirigit per Hidekai Anno i Shingi Higuchi, el nou film de GODZILLA es una posada a zero del comptador de la saga japonesa, després del desastre del darrer GODZILLA americà (que no era ni godzilla ni res, algú va veure alguna cosa en aquella peli?) els japonesos, la TOHO han decidit ressuscitar i donar una nova vida al entranyable monstre radiactiu i ho han fet tant gran com han pogut si no més amb molt sentit del humor, respectant les constants d’aquest tipus de films i amb la música de Ifukube!!! Tot plegat amb un sentit de la diversió tremendo, una estètica que de vegades ens recorda als ANIME i també, amb un desvergonyiment total, una veritable delícia per els amants dels Kaiju Eiga.
SUPERHEROIS?!
Ha nascut un altre heroi un heroi que las ha passat canutes , parlem del film italià LO CHIAMAVAMO JEG ROBOT de Gabrielle Mainetti, un film sobre un super heroi que no ho vol ser i que ens fa pensar que al seu costat en Bruce Wayne es un ploramiques perquè el nostre heroi es un pobre delinqüent de molt baixa estofa que amb prou feines pot sobreviure amb petites feines, es un producte la situació actual i de cop: apa a fer d’heroi sense voler-ho, un film que malgrat estar fet en to de comèdia es realment molt, molt trist.
El film es va endur el premi ORBITA del festival
HARDCORE HENRY es un altre super heroi acabat de sortir del forn de la estètica videojoc dirigit per Ilya Naishuller film rodat en primera persona amb una càmera super inquieta però que ves per on no atabala i veus constantment que està passant, això si, no li busquis cap mena de història perquè es una història sota mínims, però està fet tot plegat d’una forma tant desvergonyida que fa gràcia i tot.
PSICÒPATES.
Un altre mon que sovint explora el festival es el dels psicòpates i a aquest festival n’em, tingut de molt interessants.
Primer de tot comencem per el JAPÓ que ens ha portat un parell de psicopatades.
La primera MUSEUM de Keishi Otomo, film inspirat en un manga i que ens parla de un assassí sàdic que executa les seves víctimes de forma gairebé ritual, el policia que el busca però està unit a ell per uns fets que ignora y que afectaran a la seva vida de forma dramàtica.
El film està bé s’ha de reconèixer, però com sovint passa el desenvolupament i el final esguerren una mica la història, però malgrat tot està dut amb bon ritme i es un espectacle molt digne.
Un film també japonès però que està a les antípodes es CREEPY de Kiyoshy Kurosawa, en aquest film s’ens parla de un psicòleg de la policia que s’ha d’enfrontar a un psicòpata però no es un psicòpata qualsevol, aquest a més es un manipulador, perfecte mentider y capaç de treure el pitjor de les persones, un film sobri, elegant i que manté la intriga durant tot el metratge.
En un sentit totalment diferent tenim però el film I AM NOT A SERIAL KILLER de Billy O’Brien en que es dona la volta al tema dels assassins en sèrie rurals de la Amèrica profundíssima en to de comèdia juvenil i amb un Chritopher Lloyd increïble.
JAPONESOS A COREA.
La història de Corea es molt pressent sempre als seus films y aquest any més amb tres films que ens han fet una crònica de la invasió japonesa a Corea, tot i que sovint de manera molt subtil.
La primera THE AGE OF SHADOWS DE Kim Jee-Won ens parla de la resistència Coreana al invasor japonès i durant gairebé tres hores d’acció i intriga veiem la evolució d’uns personatges reals que van tenir un paper importantíssim en la història, film emocionant, carregat d’acció i d’intriga i que es va endur molts aplaudiments,
L’altre es THE SILENCED de Lee Hae-Young, ambienta en un peculiar internat-sanatori femení perdut al mig del camp l’any 1938 i en que passen estranyes desaparicions i també aparicions, que dona tres girs argumentals i que acava de forma totalment sorprenent, un film en que l’horror plana constantment per sobre de tots els personatges
I per acabar una de les veritables guanyadores THE HANDMAIDEN de park Chan-Wook.
Un film preciosista, un melodrama passional i d’intriga sobre tres personatges en que la protagonista tindrà de capejar amb els seus dilemes morals i sexuals, un film estèticament fascinant , aquest film es va endur el premi del públic i amb raó, es potser un dels grans films de any en tots els sentits.
FANTASMES!!!!
També hi ha hagut espai per els fantasmes a aquest festival –i no em refereixo només als HIPSTERS- de fet hi ha hagut un parell de films que... be comencem per el més preciosista, comencem amb LE SECRET DE LA CHAMBRE NOIRE (DAGUERROTIPE), exquisit film dirigit per Kiyoshi Kurosawa, film rodat a França i amb un fotògraf obsessionat per l’art del daguerreotip, amb el qual fa diferents retrats i experiments, mentre el fantasma de la seva dona morta se li apareix d’entre els racons foscos, un film elegant, sobri, sense estridències i filmat de manera reposada
L’altra film es FIRSTBORN de Nipal Bhogai, film britànic en que un matrimoni es constantment assetjat per esperits malignes, la causa la seva filla que te un do especial per atreure els fantasmes.
Un film interessant des de el començament, però que com acostuma a passar en aquests casos al final s’eguerra una mica, així i tot el film es pot veure i gaudir perfectament.
I D’AQUÍ?.
Com sempre al festival de cinema de Sitges trobem films fets a casa nostra, un film força interessant i francament bo es LA PROPERA PELL de ISaki Lacuesta i Isa Campo, un film que a partir de la recuperació d’un nen desaparegut durant 10 anys i tornat a la seva mare el film ens planteja dilemes sobre que es l’oblid, que esperem de la gent que diu que ens coneix i que esperen ells de nosaltres i qui som realment ? que ens ha passat?.
Un film emocionalment intens i que durant tot el seu metratge no para de plantejar-nos, preguntes.
En un to diferent tenim QUE DIÓS NOS PERDONE de Rodrigo Sorogoyen amb un gran tàndem d’actors: Antonio de la Torre i Roberto Álamo. Es aquest un thriller intens i sec sobre la investigació d’una sèrie d’assassinats comesos per un psicòpata durant la visita del papa a Madrid, una cursa contrarellotge que manté a l’espectador enganxat a la butaca.
I això es tot per aquest any, s’han vist tants films que es difícil enumerar-los tots, tot i que s’ha de reconèixer que aquest no ha estat pas un dels millors anys del festival, no es com altres anys que podem dir que em vist tres o quatre films memorables, però la veritat es que tampoc ha estat tant malament