UNA NOVENA NECESSÀRIA
A NOVENA MÉS NECESSÀRIA.
( Joaquim Parera)
(crònic a del concert inaugural de la temporada 2017/2018 del palau de la música catalana celebrat el passat 23 de setembre)
OBRES: concert per a batucada, piano i orquestra « al límite» -Ricardo Llorca-, simfonia nº9 en re menor CORAL-L. Van Beethoven-.
DIRECTOR: James Ross.
INTÈRPRETS: BATUCADA- bricandeira, PIANO- Rosa Torres-Pardo,, CORALS- cor de cambra de Granollers, Cor Lieder càmera, ORQUESTRA SIMFÒNICA DEL VALLÉS.
No he de Reconèixer, a mi la batucada no...., per això quan vaig veure el programa d’aquest dissabte em vaig espantar una mica, no sabia que esperar i es pot dir que vaig anar «verge» al concert i vaig fer bE, perquè aquest concert per a piano, batucada i orquestra de Llorca va ser per mi
una veritable troballa.
Amb una obertura en que la percussió dialoga entre ella ja es van creant les expectatives, segueix després un contrapunt melòdic preciós per part de la orquestra i el piano que a poc a poc entra dintre del joc de la percussió arribant a precioses variacions líriques amb un preciós solo per a piano que es el contrapunt emocional del concert per després ser engolit per vents i violins i Finalment altre cop la percussió, un concert que em va recordar en alguns moments a Bernard Hermann i sobretot al final, a la RITMICA OBSTINATA de Akira Ifukube i ho dic com a quelcom positiu, peRquè Es una peça que m’encanta i acabant amb una grand finale, una peça d’allò més remarcable digna de figurar en El repertori de grans orquestres i que es va endur els aplaudiments i la simpatia d’un públic eNtregat.
Després la segona peça del programa, la novena de Beethoven, que es pot dir que no s’hagi dit ja D’aquesta peça? La veritat es que res de noU es pot dir ja, la part instrumental perfectament interpretada amb la alegria i la emoció que es mereix un monument com es la obra de Beethoven però els darrers vint Minuts.... QUINS VINT MINUTS!!!! el cant a la alegria del poeta Schiller traduït al català per Joan Maragall va literalment ressonar literal per tot el palau i es cert literalment, perquè a les grades del primer pis van situar part del cos coral creant un efecte immersiu que va fer que la emoció se’t fiques al moll del os.
En fi una peça de música que ens parla que l’amor es necessari sempre ja sigui en temps de pau com en temps convulsos com els que vivim.
A mi per el general segons amb quines peçes se m’escapa la llagrimeta, però amb aquesta no només llagrimeta fins i tot em vaig quedar sense respiració.
GRÀCIES.
