VREMYA MUSEI
VREMYA MUSEÏ.
( Joaquim Parera)
Intèrprets: Jordi Font i Toni Guillemat
Espai, vestuari i il·luminació: Alba Macfarlane i Helena Torres
Creació col·lectiva: Cia. Voltäla
Assessorament de direcció: Joan Cusó i Carlos Gallardo
Composició música original: Miquel G. Font
Disseny de so: Víctor Fernández i Nicolas Hermansen
Disseny gràfic: Pau Masaló i Helena Torres
Tècnic de la companyia: Mario Andrés
espectacle parlat en rus macarrònic
Imagineu que espereu des de fa no se sap quan, sou un dels dos guardes del museu VREMYA i esteu tant cansats que ja no sabeu com estar, si asseguts, si drets, si teniu fred o calor...., sou al museu i espereu, a qui? Ni més ni menys que al president de totes les Rússies que ha de presentar una valuosa obra que s’exposarà a una sala específica del museu i allà estàs, avorrit i acompanyat per algú que pràcticament no en sabeu el nom, només sabeu que espereu ordres i ho heu de tenir tot en ordre, supernet i polit i el terra està tant net que no es pot trepitjar i no pots si no que trepitjar la catifa vermella i t’has de moure i has d’agafar el telèfon i has d’esperar l’helicòpter que ha de portar el president i has d’estar per el públic i has de mirar de no adormir-te i..... en fi, un calvari insuportable narrat amb gràcia per Jordi Font i Toni Guillemat, els actors que donen vida -o mala vida segons es miri- als dos únics personatges de la història que juga amb la impossibilitat de sobreviure a una jornada rebuscadament particular particular en que els nostres soferts protagonistes intenten passar el dia com sigui sobrevisquent a la son i al temps i a les normes i formes.
VREMYA MUSEI es una obra d’humor, humor físic en que la mímica i la mirada son el seu principal valor, les acrobàcies que han de fer els actors per poder situar-se als seus llocs, les seves dèries que van ascendint de grau segons passa el temps creen un cúmul de situacions que juguen constantment amb el concepte de realitat, amb la necessitat de una espera per aconseguir un objectiu, quin? Tenir content al de d’alt, al que mana, al que a cada moment truca per saber si tot va com ha d’anar sense ell haver de fer res per part seva.
Aquesta obra aconsegueix fer nostres els neguits dels seus protagonistes malgrat riem amb les seves preocupacions, ficades de pota i errors i ens fa còmplices per uns instants d’una situació tant angoixosa com còmica, al cap i a la fi tot-hom em passat hores i hores esperant a algú que al final ha decidit que tenia millors coses a fer.
Això em planteja un dilema: es VREMYA MUSEI una obra realista? Pensem-hi, pensem-hi....