WAGNER ASSASSINAT

WAGNER ASSASSINAT. (crònica del concert de la O.B.C.  del passat 28 de març al auditori de Barcelona.)

per Joaquim Parera

Obres: Parsifal (preludi): Richard Wagner, RITUAL EN MEMÒRIA DE BRUNO MADERNA(Pierre Boulez), MORT I TRANSFIGURACIÓ (Richard Strauss), LA VALSE (Maurice ravel).
Director: Michel Tabachnik,Directora Assisitent:  Kaisa Roose
Intèrprets: Orquestra Ciutat de Barcelona.

Nietzsche podrà estar content, si be ja en Friederich Nietzche va intentar assassinar en Richard Wagner a cop de ploma i tinta amb els seus articles en que arengava contra la música de Wagner i els seus acòlits des de la pau del coma etílic es pot dir però que qui realment ha fet la feina ha estat el director Michel Tabachnik amb la seva (re)interpretació del preludi de la òpera Parsifal, tot i que aquest no va ser pas l’únic assassinat de la tarda, però la veritat es que la interpretació d’aquest preludi va ser preludi (i perdó per la redundància) de una massacre de dimensions wagnerianes.
 
 Des de la disposició dels instruments que semblava aleatòria fins a la mateixa direcció en que es diria que en Richard Wagner estava amb una pressió arterial sota mínims, amb una total manca de vitalitat i vida, com si es despertés de una llarga invenció a punt de ser interrompuda per HAL9000, si això afegim que molts moments que originalment eren interpretats amb trompa van passar a ser interpretats per una trompeta això dona una idea de com va anar tot plegat,  en fi que Si Wagner hagués sentit això s’hauria tancat al seu armari de roba interior femenina de seda i no n’hauria sortit.
  Però la cosa no va quedar aquí, perquè amb la peça següent la cosa no va millorar pas massa.
 La segona peça, el RITUAL EN MEMÒRIA DE... composat per Pierre Boulez aquí el director també va jugar amb la composició i orquestral -cosa per la que va fer be en explicar-nos el perquè- doncs be sota la forma d’un ritual fúnebre amb una mínima melodia marcada per un oboè mentre que la resta dels instruments anaven una mica a la seva sempre dominats, això si per un important cos de percussió que remarcava el to fúnebre i cerimonial de la peça, una peça que en alguns moments –sempre segons indicacions del mateix Boulez- actuava per si mateixa, però la veritat es que un cop escoltada la peça un s’adona que poca falta feia el director en molts cassos.
 La següent peça MORT I DESFIGURACIÓ, perdó volia dir MORT I TRANSFIGURURACIÓ de Richard Strauss per altra banda va ser un caos difícil de entendre, amb interpretacions confoses i un veritable batibull d’instruments que semblava que es trepitgessin els uns als altres amb un desordre difícil d’assimilar i en que la emoció que tindria de tenir la peça brillava per la seva absència .
Per sort finalment va venir LA VALS  de Maurice Ravel, una peça interpretada d’una forma francament graciosa en que els contrabaixos començaven amb un puntejat que feia semblar aquest vals una mena de cerimònia BUDU, aquesta peça de fet es un homenatge als valsos vienesos de Johan Strauss però que sembla una mena d’encàrrec fet per el fundador de la església satànica Aleister Crownley perquè tot el vals en sí mateix, la seva interpretació sembla una mena de ritual d’aquells que més aviat donen mal rotllo, era com una marxa fúnebre molt animada, era la típica peça que un es posaria a ballar després de escorxar un gat
En fi com veieu un concert per oblidar –o no- però ves a saber, potser es que jo també tenia un mal dia.