ZOMBIES & HIPSTERS vs CINEMA (crònica del festival de cinema de Sitges 2015)
ZOMBIES & HIPSTERS vs CINEMA
(crònica del festival de cinema de Sitges 2015)
Per Joaquim Parera
anar al festival de cinema de Sitges conté un estrany component sadomasoquista, de vegades, més d'un es pregunta si val la pena anar i fer cues, es anar de corcoll amunt i avall per tal de no perdre's aquesta o aquella projecció, aguantar graciosets que es dediquen a fer fotos amb el mòbil i flaix en plena projecció, graciosos que en mig de la projecció es dediquen a deixar anar gracietes que només ells riuen i que per postres te les repeteixen sense parar, els grups de brètols que criden i emprenyen, els estudiants de la SCAC que semblen amos i patrons, la gent que opina i t'imposa la seva opinió vulguis o no vulguis sense dret a rèplica, els modernets que només veuen pelis de zombies, els que xiulen només començar la pel·lícula.... en fi una fauna deliciosa, però com deia el poeta... be ara no ho recordo però segur que algun poeta ha dit quelcom al respecte.
El festival es va inaugurar amb el film THE WITCH de Robert Eggers, film guanyador del premi al millor director al festival de SUNDANCE, però que un cop vist, o més aviat patit, un veu que es un film soporífer, amb una història que podria resultar interessant, però una fotografia fosca i lletja i unes interpretacions pràcticament monolítiques fan que el que podria haver estat un film interessant resulti ser poc menys que un Dreyer sense inspiració i amb depressió profunda.
Per altra banda un film que es podria considerar banal com ara ABSOLUTELY ANITHING de Terry Jones amb un gran Simon Pegg va resultar un gran divertiment, film lleuger però amb molts bons diàlegs i Gags francament divertits, també THE TAKING OF TIGER MOUNTAIN del veterà Tsiu Harck va resultar un molt bon film d'aventures ambientat en plena revolució xinesa film dinàmic i amb unes gotetes de deliri que sempre va be i que li va proporcionar el premi especial del jurat, de l mateixa manera el film de Takeshy Kitano RYUZO AND THE SEVEN HENCHMEN, un film sobre Jakuzas jubilats en un mon que els es estrany es una gran comèdia entre la tendresa i la barroeria que ens manté el somriure durant to el metratge.
Un altre gran film LE TOUT NOUVEAU TESTAMENT de Jaco Van Dormael, film que es va endur el premi per la millor actriu -Pili Groyne- i que es una visió més que sarcàstica sobre la figura de DEU aquí presentat com un belga gandul, mal-tractador, vulgar i amb tendències fexistoides que es dedica literalment a tocar els collons a la humanitat per simple diversió, una veritable delícia, divertidíssima i realment ben parida.
Altra petita joia es THE GIFT de Joel Egerton amb jason Bateman i Rebeca Hall, un film que dona la volta al tema del psicopata acossador i que ens presenta la sociopatia des de un angle inesperat, un altre visiò de la psicopatia es KONCK KONCK de Eli Roth amb un recuperat ( i putejat) Keanu Reeves que es maltracta per Lorenza Izzo i Ana de Armas (que es tindria de replantejar deixar de dedicar-se a la interpretaciósi no vol acabar fent SERPIENTES EN EL AVIÓN 2 ).
un altre film a tenir en compte es TURBO KID -premis la millor música i carne jove- d'Anouk Whissell, François Simard i Yoann-Karl Whissell, un film homenatge -o monument, segons es miri- al cinema de sèrie B dels anys 80, fet amb sentit del humor i estètica pulp per una gent que estimen el cinema videoclupero.
Un altre film interessant va ser SCHNNEIDER VS. BAX de Alex Van Warmerdam, història sobre un assassí a sou que ha de matar a un escriptor que viu en un parany aïllat i que es passa el dia borratxo, però res no es el que sembla i es n no parar de sorpreses, un film còmic i negríssim.
Potser la joia del festival va ser sens dubte YOUTH de Paolo Sorrentino que amb uns meravellosos Michael Caine i Harvey Keitel composa una meravella que ens parla de la vida i l'art, de la seva rel·lació i ens mostre que simplement mostrant dues persones passejant i parlant de coses intranscendents es pot emoconar l'espectador, fer-lo somriure i fins hi tot plorar una mica, una gran obra, veritable obra mestre que ens va deixar a tots un molt bon gust a la boca.
Potser un dels grans nyaps del festival va ser MAGGIEde Henry Hobson amb Arnold Schwarzenneger intentant fer veure que pot canviar de registre, la veritat es que el film es lleig, sense ritme, amb una fotografia lletja i amb una història que no acaba de quallar, podria ser interessant perquè pretenia mostrar la transformació de una noia en ZOMBIE i com el procés afecta als que la envolten, però la mala direcció, un guió fluix i una direcció fluixa fins la desesperació es carreguen el film.
JERUZALEM un altre film de morts vivents que ressorgeixen d'entre les tombes per convertir-se en diables es la contrapartida de MAGGIE, el film de Doron Paz i Yoav Paz ens mostra un apocalipsi bíblic amb morts vivents, diables i un esser maligne que pretenen provocar la fi del mon, el film es molt dinàmic, potser abusa una mica massa del recursiu FOUND FOOTAGE, però com a proposta està la mar de be.
Seguim amb un altre film petit, WE ARE STILL HERE de Ted Geoghegan, interpretat per una senyora que fa anys que ens te abandonats: Barbara Crampton acompanyada de Andrew Sensenig i, atenció: Lisa Marie, es aquest un film francament graciós en que apareix un personatge afroamericà que no mor al començament, un film sobre malediccions i essers sobrenaturals, sense massa complicacions fet amb gràcia i que dona una mica la volta als films de fantasmes, també amb fantasmes es el film INNER DEMON de la directora australiana Ursula Dabrwsky, un film petit que comença com un film de segrestos i acaba amb una història de fantasmes una mica fora del comú, film petit però mitjanament ben fet sense ser cap meravella.
Un altre film de fantasmes es DEMON de Marcin Wroma, inspirat en el mite jueu del DIBBUK i que ens parla sobretot de la memòria i els records que volem esborrar, el film per cert es va endur el premi a la millor fotografia.
Un film que va deixar molt bon regust va ser GREEN ROOM de Jeremy Sulnier amb un magnífic Patrick Steward fent de capo de una manada de nazis americans, film que oscil·la entre la violència no gens gratuïta i l'humor negríssim que ens fica en la pell de una banda punk atrapada en un local de feixistes.
Hi ha pocs mites fantàstics tant populars com el mite de FRANKENSTEIN i el director Bernard Rose ha adaptat la història de Mary Shelley amb el film de mateix títol, al film li manca la brillantor estètica d'altres films del director, de fet la seva realització es molt rutinària tot i que segueix el text original fil per randa, però de vegades no hi ha prou amb la fidelitat si no hi poses res de tu mateix.
Al festival no han mancat el que es pot dir “rareses”, films com per exemple LOVE de Gaspar Noe, melodrama passional rodat en 3D que alguns qualifiquen de pornogràfic, però que de fet no es ni eròtic ja que les escenes de sexe no son més que una forma de mostrar les relacions entre els protagonistes i la seva funció no es pas excitar al espectador ni incomodar-lo.
Una altra raressa es THE COMEDY de Rick Alberson en que se’ns presenta a un personatge francament odiós, un inútil fill de “bona família” un hipster gandul i torracollons que es passa la vida incordiant a tot-hom qui pot, una d'aquestes persones que justifiquen una llei de l’avortament més laxa.
Un altre film: NEAR DEATH EXPERIENCE de Benoit Del;epine amb l'escriptor Michel Houllebecq com a protagonista absolut, ens presenta a un francès mitjà que viu en una ciutat de províncies i que esta fart de tot, de la seva feina, la seva vida, la seva família... i que es vol suïcidar, però no troba la manera, film divertidament introspectiu, amb un sentit del humor negríssim i amb un tempo francament matador.
COSMOS es per altra banda una veritable bogeria -o una nova bogeria segons es miri- de Andrzej Zulawsky, com si d'un Goddar passat de tripis es tractés el film narra la estada en un hotel familiar de dos estudiants mig histèrics, el que passa es que la família que regenta el local també esta com una chota, un film realment divertit i estrany dels que només se’n veuen un cada any i amb la sempre divertidíssima,
YAKUZA APOCALIPSE: THE GREAT WAR OF UNDERWORLD, de Takashy Miike va ser un dels films més esperats i que a mes no va decebre a ningú, film sobre la Jakuza amb tocs d’humor i... Tornem a començar...
YAKUZA APOCALIPSE: THE GREAT WAR OF UNDERWORLD, de Takashy Miike imagineu un “capo” de la jakuza que de fet es un vampir, imagineu això en la imaginació de una ment com la de Takashy Miike, la veritat es que si ja de per si la idea es surrealista en la ma del director més grillat del Japó –i per descomptat de tot Àsia- ja arriba a uns nivells de surrealisme demencial i dement difícils de trobar en el cinema actual, film divertidíssim violent i altres moltes coses positives en un film d’aquestes característiques, per gaudir amb la panda o en un cinema ple de gent disposada a la gresca.
Dos films d’animació: TEH BOY AND THE BEAST de Mamoru Hosoda, encantador film sobre la amistat i aprenentatge entre un noi solitari i un esser mític que el convertirà en el seu aprenent, un film per tota la família amb molt humor “made in Japan” i tendresa.
MISS HOKUSAI, de Keiichi Hara, film d’animació que repassa la vida de la filla del dibuixant japonès Hokusai que va viure entre els segles XVIII i XIX al Japó, un film ple de poesia, humanitat i unes gotes d’amor i humor, una veritable perla.
I fa temps que no ens arribava cap film de la Índia i per fi un de granBAAHUBALI: THE BEGINNING de S.S. Rajamouli, film èpic ple de grandiositat, amb la mitologia hindú com a rerefons, amb escenes de una gran bellesa i una èpica impactant i un parell de cançons força interessant i divertides i amb una elegància fora del normal en aquest tipus de produccions.
De Corea del Sud ens van arribar dues produccions de caràcter històric, primer ASSASSINATION de Choi Dong-Hoon, film ambientat en una Corea ocupada per els japonesos a la dècada dels anys 30 del segle passat i com la resistència Coreana planeja l’assassinat del comandant japonès i un col·laborador seu, film d’acció i d’intriga política que mostra les fronteres de la fidelitat i la amistat, l’altre film va ser THE TREACHEROUS de Min Kyu-Dong i que ens parla de com un rei tirà es dedica buscar totes les noies més boniques del regne per ensinistrar-les per els seus capricis sexuals, fins que el seu més fidel col·laborador el traeix, film cruel i preciosista digne de ser vist i gaudit.
Finalment THE 10.000 EYES OF DR. MADDIN, documental de Yves Montmayeur sopbre el director canadenc Guy Maddin, una delícia de documental en que es mostren la figura del director de culte Guy Maddin i de com treballa i com el veuen els seus col·laboradors, un documental que quan acaba pense: això es tot? Jo en vull més!, perquè passa com si res.
El film de cloenda va ser INTO THE FOREST, de la directora Paricia Rozema, film sobre una gran crisi energètica que està a punt d’acabar amb la espècie humana i sobre com dues germanes intenten sobreviure al bosc, al film veiem tot el que passa a aquests tipus de films sobre persones aïllades i la veritat es que la direcció es correcte però rutinària, no crec, personalment que fos el film adequat per la cloenda del festival.
Manquen moltes per comentar, algunes realment dolentes i per això no crec que valgui la pena enumerar-les i d’altres que son força bones, però que no queda massa espai per comentar-les i segurament ja cauran un d’a d’aquests per aquí.
I això va ser el que va donar de si SITGES 2015, es només una mostra del que es va poder veure i ara a esperar l’any que ve i a veure que ens depara el 2016.
